La sèrie a la vida quotidiana: publicacions

Lost: The Official Magazine, la revista oficial de la sèrie, publicada per Titan Magazines , apareix als quioscos a Estats Units cada dos mesos. Consisteix en entrevistes amb els actors, preguntes i teories dels fans, informació de les escenes darrere les càmeres i deconstruccions d’algunes escenes memorables. La majoria de les fotografies són del fotògraf oficial de la sèrie.
Tots els números han estat llençats al mercat en dues edicions, una de normal i l’altra edició “especial per a col•leccionistes” amb una portada diferent. El primer número va sortir el 2005 i de moment n’hi ha 24 a la venda.

The Lost Chronicles és el llibre oficial de la sèrie, un llibre guia de la primera temporada, que detalla els 44 primers dies a l’illa. Cada episodi del llibre explica un dia a l’illa i a un personatge diferent.
Va ser publicat entre la primera temporada i la segona, el setembre del 2005. L’autor és Mark Cotta Vaz, autor de diferents llibres oficials de pel•lícules, com Star Wars.

Les dues publicacions anteriors són les úniques que poden denominar-se totalment oficials.

Com que els productors de Lost no van dur a terme més llibres guia per a les següents temporades, els fans es van encarregar de fer-ho. Així doncs tenim publicats llibres anomenats “The unofficial guide”, és a dir, guies de la sèrie que no són oficials. Hi ha des de guies sobre cada temporada fins a guies sobre la filosofia que apareix a Lost o, fins i tot, guies sobre els llibres que són citats o apareixen a la sèrie.
Un dels llibres més curiosos sobre Lost publicats pels fans fins al moment és: “Lost ate my life” (Lost es va menjar la meva vida) publicat l’any 2008.
Els seus creadors tenien un blog sobre Lost, on en fòrums es discutien diferents aspectes de la sèrie. A partir de les experiències que els fans explicaven en aquests fòrums van decidir crear aquest llibre. Ells creuen que els fans són molt importants per a la sèrie i així ho reflecteix l’article següent:

(…) Hasta los creadores de Lost admiten que el verdadero fenómeno no está en la propia serie, sino en sus millones de fans (o losties). Porque Perdidos ha conseguido conjugar dos hechos que deberían excluirse mutuamente: ser una serie de culto y tener predicamento entre el mainstream, el público masivo. Uno de sus productores, Carlton Cuse, decía en la revista Empire: "Todo empezó a partir del tercer capítulo de la primera temporada. En el primer flash¬back dedicado a John Locke vimos que antes de llegar a la isla era un discapacitado en silla de ruedas. Fue entonces cuando la gente empezó a preguntarse '¿qué está pasando realmente en esa isla?' y se lanzó a teorizar al respecto en Internet". Era septiembre de 2004. El fenómeno fan 2.0 se había desatado.
Según Amy Johnston (30 años), moderadora del blog The fuselage, Perdidos es una cuestión de fe: "El fan de base debe creer firmemente que todas las piezas del puzle acabarán encajando. Y, como creyente, debe preguntarse '¿merezco ser fan de Perdidos?', para luego asumir sus responsabilidades". Ella lo hizo. Acaba de coescribir Lost ate my life (Perdidos se comió mi vida) junto a otro reputado bloguero, John Lachonis (32), administrador de Thetailsection.com. "Éste es un libro hecho por fans y dedicado a los fans. En él analizamos cómo hemos conseguido ponernos al mismo nivel que los creadores. Nosotros somos el verdadero poder. Y no estamos en la sombra. Influimos en el desarrollo de la serie", aclara él.
Los productores ejecutivos Carlton Cuse y Damon Lindelof han admitido visitar regularmente blogs y foros para tomar el pulso a sus seguidores y obrar en consecuencia. (…)