Annex 1: Entrevistes

Entrevista a Luis Piedrahita i a Rodrigo Sopeña, directors i guionistes de la pel•lícula “L’Habitació de Fermat” (i seguidors de Lost)

Primer de tot, m’agradaria parlar del fenomen que han causat les series de televisió.
1. Vosaltres opineu que la indústria de la televisió i les sèries està començant a eclipsar la indústria cinematogràfica, sobretot a Estats Units? Per què creieu que s’ha produït aquest “boom” amb les sèries de televisió?
→ L.P: L’augment de la qualitat i del talent que, des de fa un temps, han experimentat les sèries televisives nord-americanes és un fet evident. Tampoc és cap secret la crisi mundial que pateix la indústria cinemato-gràfica. Jo crec que els dos fenòmens estan relacionats en molts aspectes.
R.S: L’aposta del cinema nord-americà sempre ha estat per entretenir el públic. Parlen d’històries gairebé infantils, sense més pretensió que la d’evadir, entretenir i divertir una estona l’espectador. Potser el cinema és un vestit massa gran y costós per a aquest tipus d’arguments, que troben a la televisió el suport perfecte. La televisió és el suport de l’entreteniment i és natural que sèries com Lost, 24, CSI..., que gairebé tenen una dimensió de projecte cinematogràfic, trobin el seu lloc en el medi televisiu.
L.P: Semblen cinema, però el seu lloc és la televisió.
La producció en sèrie, i mai millor dit, d’aquest tipus d’històries abarateix costos, rentabilitza inversions i és molt més lucrativa per a la gent que s’involucra en el projecte.
2. A vosaltres, us agradaria escriure el guió i dirigir una sèrie de televisió?
→ L.P: Jo no ho sé. Mai ho he fet. Però escriure el guió, dirigir, o ser el creador d’un projecte d’aquestes dimensions deu ser interessant.
3. Ara sí, ens centrem en la sèrie de televisió Lost (Perdidos).
Quantes temporades heu vist i com veu sentir a parlar de la sèrie i veu decidir començar a mirar-la?
→ L.P: He vist les quatre primeres temporades. La primera i la segona són increïbles, però a la tercera es comença a veure un descens. Aquest descens encara s’accentua més a la quarta temporada. Déu meu, que passarà a la cinquena! Vaig començar a mirar la sèrie degut a la curiositat que em van despertar els comentaris que apareixien als blogs d’Internet sobre televisió.
R.S: Jo també he vist les quatre primeres temporades. La quarta ja no em va agradar massa, ja que encara que els flashforwards eren interessants, van matar un dels atractius de la sèrie, que era saber si serien rescatats o no. Vaig començar a veure la cinquena temporada, de fet tant sols vaig veure’n cinc minuts, ja que no em va agradar i vaig decidir deixar de mirar la sèrie.
4. Al començar a veure la sèrie, què va ser el que us va cridar més l’atenció? Dit amb altres paraules, què us va fer “enganxar” a la sèrie?
→ L.P: Està rodada impecablement i té un guió que promet molt, aquests són ingredients més que suficients per enganxar-te.
5. Un dels factors essencials de la sèrie és la seva estructura narrativa amb l’ús constant dels flashbacks i dels flashforwards, que apareixen en gairebé tots els episodis i ens donen informació dels personatges.
Què opineu vosaltres, com a espectadors de la sèrie i com a directors i guionistes de cinema, sobre l’ús d’aquests recursos? Creieu que són un factor d’èxit de la sèrie?
→ L.P: Està clar que un dels factors d’èxit de la sèrie és aquesta manera tan cuidada de donar-te informació sobre els personatges.
R.S: A part de que és un bon mètode de narrar els fets passats dels personatges, marca la diferència de Lost amb altres sèries, ja que és una de les pioneres, per no dir la primera, que utilitza aquests recursos.
6. Aquests flashbacks dels diferents personatges apareixen de manera no cronològica i tant sols mostren moments puntuals de la vida dels personatges que tenen rellevància amb el present a l’illa. Opineu que aquest desordre pot ser un factor d’addicció a la sèrie, un factor que fa que els espectadors pensin, raonin i intentin unir tots els fets de la sèrie?
→ R.S: Amb Lost han aconseguit un nou espectador, un espectador que no es conforma sols a veure la sèrie a la televisió, sinó que busca informació complementària. Això ho han aconseguit plantejant molts misteris i resolent alguns d’aquests en diferents pàgines webs, generant noticies, etc. Un dels recursos que han utilitzat són els salts temporals, però n’hi ha molts més.
7. A la sèrie, quan ens tenen acostumats als flashbacks en cada episodi, de sobte apareix un flashforward. Quina sensació us va produir el primer flashforward? Què opineu d’aquest “efecte sorpresa” de la sèrie? Us esperàveu o intuíeu, al principi del capítol, que era un flashforward o no va ser fins al final que veu aconseguir entendre-ho?
→ R.S: Jo no esperava que fos un flashforward. Quan va aparèixer el primer com a final de la tercera temporada, va quedar clar que n’hi haurien més a la següent. A través d’ells vam saber que aconseguirien sortir de l’illa. Crec que resoldre una cosa així els va deixar un buit que van intentar omplir amb altres misteris, com el vaixell, els personatges de l’helicòpter, i finalment els salts temporals. A mi, em van perdre com a espectador amb tots aquests recursos. Encara que els flashforwards eren interessants, penso que van matar l’incògnita inicial, que era saber si aconseguirien sortir de l’illa o no.
L.P: La revelació del primer flashforward produeix sorpresa, que és la intenció dels directors. Jo no vaig intuir-ho, ni vaig veure-ho venir.
Es tracta d’un artifici molt ben construït i preparat des del principi de la sèrie.
8. En tots els capítols veiem un fragment de vida d’algun personatge; Quin grau d’importància creieu que té la varietat de personatges i la seva psicologia?
→ R.S: Les vides dels personatges estan explicades de forma excepcional, fins i tot millor que la vida a l’illa. Està clar que no només han creat bé els personatges, fent-los molt complexos, sinó que està totalment cuidat el que es decideix ensenyar d’ells i en quin grau s’ensenya. A Lost no és tan important la informació que et donen, sinó com es dosifica aquesta informació.
L.P: Aquest amplíssim ventall de personatges algunes vegades es qüestionat per als realistes, que pensen que és impossible que en un avió hi hagi un percentatge tan elevat de noies guapes, nois interessants o gent amb passats inquietants.
Jo no trobo que això sigui un defecte, sinó tot el contrari. Em sembla que han dissenyat una ficció sucosa i un mapa de personatges generós, capaç d’omplir d’arguments i sorpreses cinc temporades, i segurament una més.
9. Creieu que els personatges són prototips de persones amb les quals els espectadors es poden identificar?
→ R.S: S’acosten més al tipus de personatges que actuarien com a nosaltres ens agradaria actuar si ens trobéssim en la mateixa situació. Els personatges estan tractats amb humanitat, no d’una forma burlesca o tòpica, per aquest motiu tenen una quota de veritat que simpatitza amb l’espectador.
L.P: Hi ha personatges amb els quals t’identifiques i d’altres amb els que t’agradaria identificar-te. Els guionistes han jugat amb les dues coses, està clar que la seva aposta és la d’uns personatges interessants.
10. Quina teoria defensaríeu per argumentar que els personatges preferits siguin en Ben, en Locke, en Jack, en Sawyer i en Desmond?
→ R.S: Les seves contradiccions internes. Per exemple, el fet que el més aventurer anés amb cadira de rodes, o que l’estafador sigui el més noble. Això fa que els personatges siguin atractius i et vingui de gust saber més sobre les seves vides.
L.P: En Ben és un dolent intel•ligent, i no hi ha res millor que això.
En Locke és misteriós, no saps si t’agrada o no, i necessites seguir veient més coses d’ell per decidir-te.
En Jack és el protagonista, no és dels meus preferits però té valors, bones intencions i et cau bé perquè s’ha enamorat de la guapa a la que li agrada un “canalla”.
En Sawyer és el “canalla” del que s’enamora la guapa. Un dolent amb una part bona més gran que la perversa. Una víctima innocent de la vida.
En Desmond és un romàntic, que fa el que pot per no estar a la deriva, però hi està. (Per cert, encara que em caigui bé, no em va agradar que tingués aquella estranya malaltia que li permetia veure el futur durant uns segons.)
11. Com creieu que influeix Internet en el desenvolupament del fenomen de la sèrie? Penseu que les sèries mateixes intenten explotar aquest mitjà de comunicació perquè la recepció sigui més àmplia?
→ R.S: Sí, el que passa és que el consum a Internet no es computa econòmicament. Si tothom es baixés la sèrie d’Internet i ningú la mirés per la televisió, la sèrie no seria rentable i haurien de cancel•lar-la. És difícil que el públic d’Internet es traslladi a la televisió, així que és una arma de doble fil.
L.P: No soc seguidor dels fòrums d’Internet. Sé que existeixen, però no m’interessen. Qualsevol persona que segueixi la sèrie sap que pot ser molt dolorós que et revelin alguna cosa que encara no has vist.
12. Ara deixant aquest tema una mica, ens centrem en la vostra pel•lícula La Habitación de Fermat. Quan ens vam conèixer a Beumont de Lomagne, em veu comentar que hi ha un moment de la pel•lícula on apareix la sèrie de nombres típica de Lost.
Com va sorgir la idea d’introduir-los a la vostra pel•lícula i per què?
→ L.P: Havíem d’escollir el missatge d’error de la PDA espatllada, i enlloc de triar una sèrie de nombres qualsevol, vam decidir fer un homenatge a una sèrie que ens agrada i que té molt a veure amb la nostra pel•lícula.
R.S: En aquells moments érem molt fans de la sèrie i fer una picada d’ullet als famosos nombres era una cosa que ens venia de gust sobretot per connectar amb altres fans. Molts d’ells em comentaven que s’alegraven que una pel•lícula espanyola entrés en aquest joc.
13. Els nombres només apareixen un segon molt ràpidament i resulta molt difícil apreciar-ho a simple vista, sense posar pausa. Malgrat aquest fet, creieu o sabeu si els espectadors se n’adonen?
→ L.P: A Nova York, després de la presentació de la pel•lícula, vam fer un torn de preguntes i respostes. Allà bastants espectadors van aixecar la mà; el primer va preguntar el perquè dels nombres de Lost a la pel•lícula. Quan va formular la pregunta la resta dels espectadors van baixar la mà, ja que anaven a preguntar el mateix. Els espectadors s’adonen de l’homenatge.
R.S: Fèiem xerrades després de les varies projeccions de la pel•lícula, sempre hi havia algun espectador que ens preguntava si eren els nombres de Lost. Crec que és una cosa que el fan nota, però que passa desapercebuda per a la resta d’espectadors, que és com ha de ser. De fet, vam muntar una escena breu i inestable expressament, volíem que fos una cosa que tan sols veiessin els fans de la sèrie, i que no inquietés al que ho veiés sense conèixer Lost.
14. Per acabar, podeu comentar algun altre aspecte tècnic o argumental de la sèrie que considereu important o que us cridi l’atenció?
→ L.P: La sèrie ha captivat l’espectador gràcies a aquesta peculiar dosificació de la informació addictiva, creant la sensació de necessitat de saber què està passant. El problema és que no existeix una resposta a totes les preguntes, i el pitjor que podria passar és que la sèrie finalitzés amb una d’aquestes respostes “comodí”, o respostes que valen per tot, que solucionen però que no satisfan. Tan de bo no optin per una d’aquestes respostes.
R.S: El treball de càmera i la música de Michael Giacchino són brillants.

Entrevista a Rafael Gómez Alonso, Professor del món relacionat amb la cultura audiovisual a la Universitat Rey Juan Carlos de Madrid i autor de l’article “Aportaciones teóricas en los relatos televisivos: el caso de LOST”

1. Opines que la indústria de la televisió i de les sèries està començant a eclipsar la indústria cinematogràfica, sobretot a Estats Units?
→ La indústria de la televisió referida a la ficció sí que està eclipsant la del cinema espanyol. A Estats Units no ho sé, però m’inclino a pensar que sí.
2. Segons el teu punt de vista, quins factors penses que han pogut produir aquest “boom” de les sèries de televisió?
→ El “boom” de les sèries de ficció es deu a components de posada en escena i narració en la qual intervé una efectivitat molt important en la producció. S’aposta molt per realitzar treballs de gran qualitat perquè les sèries ja no estan pensades només per a consumir-se per televisió, sinó també per a la venda de “packs”.
3. Quantes temporades has vist i com vas conèixer la sèrie i vas decidir començar a veure-la?
→ He vist totes les temporades i m’interessa molt la ficció televisiva perquè és una de les línies de les meves investigacions.
4. Al començar a veure la sèrie, què va ser el que et va cridar més l’atenció?
→ El que més em va cridar l’atenció és principalment el suspens lligat a qüestions temporals (flashbacks/flashforwards), i particularment el fet que en els guions hi ha més que simples històries.
Crec que s’han utilitzat bases teòriques molt importants de Freud, Foucault, cites de diverses personalitats de la filosofia clàssica fins i tot sembla que en l’última temporada hi ha elusions a la Bíblia.
5. Qualsevol persona que no hagi vist mai la sèrie i li diguin que l’argument principal consisteix en ‘uns nàufrags en una illa deserta’ pot pensar que no és res d’innovador ni d’interessant.
Què opines que té la sèrie per crear aquesta addicció als espectadors i haver pogut causar aquest fenomen que s’ha desenvolupat a nivell mundial?
→ La sèrie és més que uns individus perduts en una illa per un accident aeri. Per a mi el tema és l’origen de les nostres vides, el pas de la vida a la mort, el saber si algú domina o té poders sobre nosaltres, que hi ha de veritat en allò que veiem. Crec que és una sèrie sobre filosofia metafísica que agafa com a recurs una posada en escena pròpia d’una gran producció de sèries d’aventures.
L’addicció està lligada a voler saber respostes que probablement són impossibles de contestar.
6. Un dels factors essencials de la sèrie és l’ús dels recursos narratius; els flashbacks i els flashforwards, que apareixen en gairebé tots els episodis i ens donen informació sobre els personatges.
En el teu article “Aportaciones teóricas en los relatos televisivos: el caso de Lost” defenses que l’ús d’aquests recursos és un factor d’èxit de la sèrie. Per què?
→ L’ús dels salts temporals i enllaçaments temporals ha estat un èxit en pel•lícules cinematogràfiques dels anys 90. És el cas de Tarantino (Pulp Ficcion, Reservoiri Dogs...), Iñaurritu (Babel, Amores Perros...), a Espanya Medem (Los amantes del Círculo Polar...)...A les sèries de ficció televisiva no havia estat tractat, que jo sàpiga, la narració temporal tret de la ciència ficció, però no per al suspens.
7. Aquests flashbacks dels diferents personatges apareixen de manera no cronològica i tan sols mostren moments puntuals de la vida dels personatges que tenen rellevància amb el present a l’illa. Opines que aquest desordre pot ser un factor d’addicció a la sèrie, un factor que fa que els espectadors pensin, raonin i intentin unir tots els fets de la sèrie?
→ El desordre temporal és simplement estil. El suspens és el propi argument, el fet de saber qui està darrere d’un determinat control. I aquí també hi ha qüestions polítiques que porten a la situació actual de la realitat. Saber d’on prové una determinada ordre, per què comença veritablement un conflicte. Té a veure amb la mediació. Els individus estem mediatitzats i no ens n’adonem. Tan sols sabem el que ens diuen els metges, però, això és tota la veritat? Ens amaguen coses?...
8. En tots els capítols veiem un fragment de vida d’algun personatge; Quin grau d’importància creus que té la varietat de personatges i la seva psicologia?
→ La varietat de personatges i del tractament psicològic és un factor molt important, ja que permet establir una connexió de familiaritat amb els personatges. És la peça que uneix les sèries amb les telenovel•les i amb les novel•les d’història de vides. A més a més, produeix un efecte antropològic que dota la sèrie de major versemblança respecte el que s’explica. L’espectador coneix la vida anterior i interior dels personatges, al contrari dels altres personatges que no la coneixen i poden sorpendre’s per com actuen.
9. Creus que els personatges són prototips de persones amb les quals els espectadors es poden identificar?
→ El fet d’explicar la vida passada dels personatges és molt important perquè permet crear en l’espectador una il•lusió de com una persona pot començar una vida nova, diferent o complementària a la que ha tingut. Coneixent les seves virtuts i defectes pot accentuar-los, corregir-los... És un joc en el qual un pot pensar en què passaria si tornés a néixer, què faria, què no faria...
Per tant existeix una identificació paral•lela.
10. Quines teories defensaries per argumentar que els personatges preferits siguin en Ben, en Locke, en Jack, en Sawyer i en Desmond?
→ Em sembla molt complicat establir quin és o quins són els protagonistes perquè cada capítol pot experimentar un gir i convertir alguna cosa secundària en principal. Depèn una mica de cada temporada. Crec que tots són molt importants. Per exemple, en Ben. en la primera temporada, no és un protagonista principal però a la cinquena potser és el principal.

11. Com creus que influeix Internet en el desenvolupament del fenomen de la sèrie? Penses que les sèries mateixes intenten explotar aquest mitjà de comunicació perquè la recepció sigui més àmplia?
→ Internet com a xarxa social pot oferir molts tipus d’informacions interessants, ridícules, desgavellades... Els rumors també són efectius per a aquests tipus de sèries amb els quals es generen arguments, tesis i històries paral•leles que generen tot tipus d’audiències, a vegades complementàries.


Transcripció de l’entrevista a Oscar Broc, crític de televisió, al programa Cabaret Elèctric de Catalunya Radio, en motiu de l’estrena de la cinquena temporada de Lost als Estats Units el 21 de gener del 2009

(...) Avui volem parlar de Lost, de Perdidos, amb l’Oscar Broc, perquè molts oients, com per exemple el Josep Diaz ens diu que té posat un comptador de compte enrere al seu blog per veure quants dies i hores falten per l’estrena de la cinquena temporada de Lost, i diu que només pot dir que ha estat un regal de Lost el que li ha caigut pel seu aniversari, que és genial...
O.B: Ostres! Quina sort!
...I també tenim al Daniel Fernández, que de fet és el nostre col•laborador de còmics, però vaja quan ha vist que parlàvem de Lost ha dit que està “enganxadíssim”, ell i la seva dona, que estan esperant aquesta nova temporada, que em sembla que és...?
O.B: El 21 de gener...!
...I que diu que molts fans subtitulen els episodis que surten als Estats Units perquè l’endemà es puguin veure aquí.
O.B: Senzillament el fenomen que, bé, jo porto bastant de temps, puc dir, veient sèries de televisió i el fenomen que ha passat amb Lost és una cosa inèdita, única de moment, ja que no ha tornat a passar i no havia passat mai, és ‘algo’ increïble. És un fenomen “pop” en tota regla, és a dir, Lost és una sèrie pionera, no només pel format, no només per la temàtica i com aquesta ha estat tractada... Sinó per totes les conseqüències que ha comportat aquesta sèrie en el sentit que ha estat la primera sèrie que la gent fora d’Estats Units (almenys jo parlo per l’experiència que tinc aquí a Catalunya) ha seguit en temps real.
Com es pot fer això? Tots sabem que les sèries arriben aquí a Espanya amb un retard de quatre o cinc mesos. La gent se l’ha baixat massivament d’Internet. Ha estat la primera sèrie, sense cap mena de dubte, que la gent s’ha baixat massivament d’Internet gràcies a dos o tres autèntics “friks”, addictes a la sèrie que es dediquen a subtitular el capítol...
... Dos o tres-cents! Perquè estem parlant d’un fenomen, com dius tu, “pop” de masses...
O.B: Sí, dos o tres-cents! Però estem parlant de gent que veu el capítol, i la mateixa nit que s’ha emès el capítol el subtitula perquè al dia següent ens el puguem baixar i el puguem veure amb UN dia només de retard respecte l’emissió americana.
Jo crec que ara mateix...
No seràs tu un d’aquests? Perquè el teu nivell d’anglès és molt bo... No seràs un dels que subtitula?
O.B: No, jo no subtitulo, jo baixo. Soc un “criminal”. Vull dir jo baixo i baixo com un “possés”. Com molta gent el dia 21...M’agradaria comprovar, si es pogués mesurar això, el dia 21 si es pogués mesurar la quantitat de gent que es baixa la descàrrega del primer capítol de la cinquena temporada. La més esperada.
...El que passa és que moltes vegades s’agafen de diferents servidors però vaja...
O.B: Jo crec que serà un col•lapse. Perquè a més a més recordem que la quarta temporada ens va deixar a tots, jo crec que amb la boca oberta de bat a bat! És a dir, a mi se’m va caure la mandíbula inferior al terra! Ha estat una de les millors temporades, sinó és la millor, de Lost i un dels moments televisius, jo crec, més grans i insuperables del 2008.
(Tràiler de Lost) “Somos los supervivientes del vuelo 815. Antes del accidente éramos doctores, millonarios, estafadores, soldados, artistas, convictos, estrellas de rock... Aquí en esta isla tenemos la oportunidad de empezar de nuevo. Podemos ser lo que queramos, ser quiénes queramos ser. Pero quién, quién, ¿quién seré realmente?”
Vaja recordem que Lost, potser una de les grandeses que té, a part de jugar molt amb els flashbacks al principi de temporada, i després amb els flashforwards en les noves temporades, que això era molt interessant...
O.B: ...Em fascina!
...perquè hi havia com una convivència de dos temps, el temps concret de la vida d’aquells personatges i el temps aquest en una illa, que no se sap el que... Tu dius que és una sèrie de ciència ficció que ha agradat a la gent que no li agradava la ciència ficció, o que no estaven acostumats a aquest estil.
O.B: Evidentment. Jo només conec un precedent semblant, que és el d’Expediente X. Sèries de ciència ficció que han transcendit els límits dels fans de la ciència ficció, dels que van a les convencions... El típic fan de ciència ficció que veia sèries de ciència ficció tots sabem quin és. Era com un cercle bastant tancat. Les sèries de ciència ficció fins a l’aparició d’Expediente X i Lost eren bastant “cutres” en el sentit dels efectes especials, anaven dirigides a un públic molt concret... El que ha fet Lost ha estat agafar la ciència ficció i donar-li un “bany adult”; és a dir, fer-la una sèrie amb profunditat, que no només es centra en els efectes especials, no només es centra en si han baixat un alienígenes o en si aquesta persona viatja en el temps..., sinó que també es centra en la psicologia dels personatges, i que juga molt bé amb aquesta barreja de gènere.
És que de fet, de vegades hi ha com un misteri, que és el que Hitchcock diria, allò que fa que l’acció corri, que els personatges és posin en moviment... Però realment, saber perquè han anat a aquesta illa, com hi han arribat, qui són, si sortiran o no, quins són els misteris... Això és el de menys. El que ens interessa és com aquests personatges s’han de posar en moviment i els passen coses per dins arran de la situació en la que es troben. I a més a més és molt important conèixer la personalitat; volem saber qui són, volem saber d’on venien...
O.B: Mira, fins ara les sèries de ciència ficció, jo crec que tenien una debilitat, la poca profunditat dels personatges. La gent es fixava més en la historia, en el què passava, en els efectes especials i en altres coses, i els personatges potser quedaven una mica desdibuixats, eren com petites caricatures.
A Lost el que importa és el personatge, i la ciència ficció és un mitjà per explorar l’interior d’aquest personatge, per explorar les raons per les quals està on està i les raons que l’han portat on està i també per saber quin futur tindrà aquest personatge. En aquest sentit no només estem parlant d’una utilització intel•ligentíssima del flashback durant les primeres tres temporades, sinó que a la quarta, el que fa aquesta sèrie, una sèrie recordem a cadena generalista amb milions d’audiència comercial, és experimentar; oferir-nos flashforwards que és veure el futur dels personatges, saber el que ja ha passat, saber que alguns d’ells s’han lliurat de l’illa, que era com un dels grans misteris al principi de la sèrie. Ja sabem que alguns se n’han lliurat, i tot i així saber el futur d’aquests personatges, aquests flashforwards funcionen encara molt millor que els flashbacks i aporten encara més interrogants, enigmes i misteris. És una de les grandeses de Lost. És a dir, una sèrie que és mou en cercles comercials igual que 24, però que ha aportat un format innovador, un format que segurament donarà peu en un futur a sèries molt semblants, si no l’ha donat ja.
Hi ha una cosa que m’ha sorprès moltíssim. Recordem que l’any 2007, al mes de Novembre, va haver-hi una llarguíssima vaga de guionistes als Estats Units, que va afectar a la creació dels guions, és a dir, moltes vegades ens han parlat de sèries que van fluixejar en alguns episodis o temporades per culpa d’aquesta vaga. En el cas de Lost es van haver de fer episodis més curts...
O.B: Es va haver d’escurçar la temporada. És a dir, fins a la quarta temporada, les tres primeres havien estat temporades de més de vint episodis. La gent havia estat una mica crítica amb la segona i tercera, perquè donaven voltes sobre el mateix, els enigmes s’anaven reproduint sense obtenir resposta, la sèrie no anava al gra. El que va passar amb la vaga de guionistes va ser que van haver d’escurçar la sèrie, condensar els arguments i anar directament al gra. I això que per moltes sèries ha estat un problema com per exemple Herois, per Lost ha estat realment una benedicció, en el sentit que la quarta temporada, amb els tretze o catorze episodis, van ser més que suficient perquè tots gaudíssim de la millor temporada de Lost. Possiblement d’una de les millors sèries del 2008, tot i que fos la seva quarta temporada, i un últim episodi que a mi em va fascinar! Tots els que l’hem vist, segurament, encara ens estem mossegant les ungles i com és diu vulgarment “flipant”.
(...)


Entrevista a Rafa García, un dels creadors i responsables del bar Bharma a Barcelona

1. Primer de tot, com va sorgir la idea de crear un bar temàtic sobre la sèrie de televisió Lost?
→ Mirant la primera temporada de Lost, em va encantar tant que vaig pensar en tematitzar el meu local d’aquesta manera, ja que portava un temps intentant trobar alguna cosa original.
2. Per quins motius escollies la decoració que posaves al teu bar?
→ Escollia una decoració específica segons la importància dels motius a la sèrie.
3. Quin dia exactament veu obrir el bar, i com et vas sentir aquell dia?
→ La data escollida va ser un 11 de juny del 2007. La sensació va ser d’alegria però també de cansament (les reformes van durar gairebé sis mesos) i els últims dies van ser molt llargs. Sincerament jo no les tenia totes, i no m’ajudava escoltar al meu entorn que la idea no era bona.
4. Com veu dissenyar i produir totes les decoracions inspirades en la sèrie?
→ A l’obrir el Bharma se’m va acabar el pressupost, així que tot el que tenia a la ment havia d’esperar...i això em va donar temps per triar bé, moltes nits en blanc imaginant i amb la cinta mètrica a la mà. Un cop ho tenia clar ho portava a produir a partir d’uns amics que es dediquen al “attrezzo” a la TV.
5. Les vostres cerveses tenen un disseny únic, ja que porten l’etiqueta del vostre bar. Va ser complicat aconseguir-ho?
→ El tema de la cervesa va ser complicat, ja que no és fàcil trobar algú que et cedeixi la seva imatge corporativa. Un cop solucionat això, només faltava fer el disseny de l’etiqueta i portar-ho a l’impremta, això ja va ser tan sols qüestió de temps. Però després de tot el temps invertit, els resultats són molt satisfactoris.
6. Teniu alguna ajuda econòmica per pagar tots els costos de l’etiquetatge de cerveses, etc?
→ Doncs no, tot va a càrrec dels ingressos del Bharma.
7. Bharma és l’únic bar en tot el món inspirat en la sèrie Lost. T’han arribat veus que algú volgués “copiar-se” la idea en algun altre país?
→ A Espanya sí, m’han arribat alguns correus electrònics. Fins i tot m’han comentat de fer una perruqueria ambientada en Lost...!
8. Quan a Estats Units emeten la sèrie, vosaltres també ho feu al vostre bar. Venen molts seguidors a veure-ho?
→ Sí, són molts els seguidors que s’acosten al Bharma, la manera de viure-ho aquí és molt especial. Normalment fem dos sessions per dia, però ni d’aquesta manera hi pot assistir tothom, l’espai se’ns queda petit.
9. Apart de les emissions dels capítols de Lost, feu moltes altres activitats al bar. Quines?
→ El Bharma és un punt de trobada pels Losties (fans de Lost), encara que per a mi no és només això, i per aquest motiu intento que tothom pugui participar-hi, realitzant activitats molt variades: maratons de sèries, projeccions de curts, festes de “zombies”, de còmics, de trivials, de 80Hits, de Hit Battle, de disfresses, passem pel•lícules...
10. Feu “maratons” de Lost. Podries explicar en que consisteixen exactament i cada quan les feu?
→ Una marató consisteix en veure una temporada sencera. Són moltíssimes hores. També existeixen unes regles, encara que no som la Gestapo. Acostumem a fer-ne una cada dos mesos.
11. Han vingut creadors o actors de Lost a veure el vostre bar? Si han vingut, què és el que us van comentar sobre el vostre bar?
→ No, per desgràcia no. Vam convidar al Jorge García (Hurley), i ens va respondre afirmativament, però que la seva agenda estava molt plena i que no sabria dir-me quan podria passar. Amb en Matthew Fox (Jack) no em vaig atrevir (estava molt nerviós quan el vaig veure). Però els vaig preguntar si havien sentit a parlar del bar Bharma i van respondre que sí, gairebé tothom que participa a la sèrie n’havia sentit a parlar.
12. Qui sí que ve a veure el vostre bar és gent de tot el món. Com us sentiu quan gent d’altres països ve a veure el bar?
→ Em sento realment bé. El reconeixement a la meva feina és la millor recompensa. El meu anglès és bàsic, però el It’s so beautiful! ho acostumo a entendre i apreciar.
13. Personalment quin creus que és l’èxit de la sèrie que ha aconseguit desenvolupar aquest gran fenomen a escala mundial?
→ La intriga i un repartiment molt ampli, són dos coses bàsiques. És fàcil tenir un personatge preferit i justament el contrari.
14. Creus que Internet és un mitjà de comunicació important pel fenomen de la sèrie? I és important també per al vostre bar?
→ Sens dubte sí. La generació 2.0 ha estat determinant. No tenir, avui en dia, una imatge a la xarxa, pot ser contraproduent.
15. Què en penses dels flashbacks i dels flashforwards de la sèrie?
→ Són genials! Trenquen amb la linealitat de la història, encara que això pot fer que molta gent perdi la història amb relativa facilitat.
16. Podries recordar com va reaccionar la gent que hi havia al teu bar mirant el capítol del primer flashforward de la sèrie (final tercera temporada)?
→ Hi van haver tot tipus de reacciones; crits, aplaudiments, fins i tot llàgrimes... Els fans que venen a veure els capítols al bar viuen la sèrie d’una manera realment emocionant.
17. Amb què et quedaries de tot el que passa o ha passat al teu bar?
→ Em quedo amb la mirada de la gent a l’entrar al local. No té preu. Crec que tot és positiu al Bharma.