dissabte, 26 de setembre del 2009

Introducció

Estudis fidedignes diuen que Barack Obama va guanyar les eleccions a la presidència dels Estats Units gràcies a Internet.
El poder d’aquest mitjà és tan gran que permet tenir la capacitat d’arribar a gent de tot el món, a gent d’interessos, de recursos, de capacitats tan diferents com reals.
En el meu cas, per a la realització d’aquest treball, l’ús d’Internet no ha significat el simple fet de buscar informació més o menys convencional sinó que gràcies a aquest mitjà m’he pogut “infiltrar” en diferents pàgines web que m’han permès difondre els meus requeriments d’informació en forma d’enquesta als seguidors de Lost, arreu del món, la qual cosa ha donat un mostratge molt variat als estudis realitzats.
El contacte amb els especialistes, també ha estat possible i més ràpid mitjançant altres recursos d’Internet, com correus electrònics o facebook.
La consulta de blogs ha permès obtenir altres tipus d’informació de manera directa i molt amplia.
A més, Internet ha estat i és el mitjà pel qual la majoria de seguidors de la sèrie, no residents als Estats Units han pogut seguir-la a temps real, és a dir, de manera simultània a la seva emissió.
Internet ha fet que els seguidors de Lost hagin pogut saber més coses sobre els personatges, la història, la producció..., que hagin pogut compartir els seus punts de vista i les seves teories amb altres seguidors, etc.
Pàgines web oficials, no oficials, fòrums, blogs, “mershandising”, subtitulacions en diferents idiomes, facebooks, jocs de realitat alternativa,...

Tot això ha fet que Lost, una de les moltes series de televisió americanes, es convertís en un fenomen de masses a escala mundial, sense oblidar que és una sèrie amb unes qualitats diferents a la resta de les sèries emeses fins ara.
Són totes aquestes característiques esmentades les que m’han empès a fer un estudi exhaustiu d’aquest fenomen per arribar a entendre la seva difusió i donar a conèixer els motius i raons pels quals la sèrie ha esdevingut un autèntic fenomen:
EL FENOMEN L O S T

Resum de la sèrie

El 22 de setembre de 2004, el vol 815 de la companyia aèria Oceanic Airlines, que sortia de Sidney (Australia) i es dirigia a Los Angeles (Estats Units), pateix alguns problemes tècnics que l’obliguen a desviar-se de la ruta prevista perdent la connexió de radio i s’estavella en una illa situada en algun punt de l’oceà Pacífic.
Sols aconsegueixen sobreviure 48 passatgers que agafen tot el que poden de les restes de l’avió(menjar, roba, etc.) per poder sobreviure els propers dies a la platja de l’illa esperant ser rescatats.
Un grup de supervivents decideix anar fins on ha caigut la cabina de l’avió enmig de la selva per intentar trobar algun aparell de ràdio per demanar ajuda. Quan hi arriben, un dels pilots està viu i els explica que van haver de desviar-se de la ruta un cop van perdre el contacte amb ràdio, per tant si els busquen per rescatar-los ho faran en un altre lloc diferent d’on ells estan, i després de revelar-los aquest fet, el pilot mor a causa d’algun “monstre” que habita a l’illa i que els sobrevivents senten però no veuen.
A mesura que passen els dies els supervivents es van coneixent entre ells, havent d’afrontar problemes, com algunes morts d’altres passatgers o l’escassetat d’aigua i menjar, però sense perdre l’esperança de ser rescatats en un futur pròxim.
Com en tota societat, sorgeix un líder a causa de la necessitat dels supervivents que algú els digui què han de fer o solucioni els problemes que van apareixent.
Aquest líder és un metge que transmet seguretat.
També sorgeixen conflictes entre ells per aquest lideratge i per problemes de convi-vència.
Un dels supervivents, quan ja han passat unes dues setmanes de l’accident, troba una dona que ha habitat a l’illa durant 16 anys. Ella els parla d’uns altres habitants a l’illa; the Others (els Altres). Els supervivents no en fan gaire cas, ja que la dona presenta alguns símptomes de bogeria causada per la soledat de tots aquests anys.
Aleshores els supervivents s’adonen que entre ells està convivint un home que sembla que no estava a l’avió, ja que no consta a la llista de passatgers del vol.
Aquest infiltrat, quan es descobert, rapta a una dona embarassada de gairebé nou me-sos i se l’emporta.
Els altres supervivents la busquen, sense èxit.
Quan al cap de poc temps la noia raptada torna a la platja on són els supervivents, no recorda res del que li ha succeït.
Mentrestant un altre grup de supervivents comencen a construir una barca per sortir de l’illa, i un home, explorant l’illa, troba una escotilla enterrada al terra i intenta obrir-la sense aconseguir-ho, i comença a obsessionar-se.
Finalment la barca ja construïda marxa de l’illa amb l’esperança de trobar algú que els rescati a tots.
Mentrestant aconsegueixen obrir l’escotilla i descobreixen que hi ha un home vivint-hi des de fa 2 anys i que l’escotilla és com un complex d’investigació d’un grup de científics anomenats Iniciativa Dharma. L’home els explica que cada 108 minuts s’ha d’introduir una sèrie de nombres a un ordenador, perquè sinó podria ocórrer una desgràcia a escala mundial. Aleshores, l’home desapareix enmig de la selva i torna amb els supervivents al cap d’un temps.
Alguns supervivents es traslladen a viure a l’escotilla per tal de dur a terme la introducció dels nombres a l’ordenador. Al principi no es creuen que pugui passar una desgràcia mundial, però no tempten la sort i van introduint la sèrie de nombres cada 108 minuts.
Gràcies a aquesta escotilla tenen moltes més reserves de menjar, beguda i productes d’higiene.
Mentrestant els supervivents que havien marxat amb la barca retornen a l’illa després que un grup de persones misterioses (suposadament els Others) els destruïssin la barca i raptessin un nen.
Però apareixen a l’altra banda de l’illa, i allà es troben amb unes persones que resulten ser supervivents del seu vol però que estaven a la cua de l’avió que havia caigut abans que la resta.
Tots junts decideixen travessar l’illa per tornar amb la resta de supervivents i explicar-los que havien vist als Others i que aquests havien raptat al fill d’un d’ells, però durant el trajecte, el pare del nen decideix separar-se i anar a trobar-los i rescatar al seu fill.
Mentrestant els supervivents troben un home que diu que no pertany als Others però no es fien d’ell i el tenen tancat a l’escotilla com un presoner perquè els digui la veritat.
El pare del nen raptat aconsegueix un pacte amb els Others; li tornaran el fill a canvi que alliberi l’home que tenen tancat a l’escotilla i que porti amb ell a tres dels supervivents.
L’ home, a qui els supervivents havien empresonat, resulta ser el líder dels Others, que volia conviure un temps amb ells per recopilar informació sobre ells.
Els tres supervivents que han estat raptats pels Others són empresonats en diferents espècies de gàbies i són controlats per càmeres en tot moment.
L’objectiu del líder dels Others és que el metge, líder dels supervivents, en Jack, l’operi d’un tumor medul•lar. Per aconseguir-ho fa que sigui la noia (la Kate) qui li demani que ho faci, i així en Jack decideix operar-lo a canvi que els dos altres supervivents siguin alliberats.
Quan dos supervivents tornen on són tots els altres, deixant en Jack sol, l’escotilla ha estat destruïda i decideixen, acompanyats de dos supervivents més, tornar on viuen els Others a rescatar en Jack. Quan arriben allà s’adonen que aquesta gent viu en cases amb molta tecnologia i que estan en contacte amb el món exterior, ja que tenen un submarí i poden sortir de l’illa sempre que vulguin, però no ho fan perquè els agrada viure a l’illa.
En Jack ha fet un pacte amb ells i està apunt d’anar-se’n amb el submarí, quan un dels supervivents que havia anat a rescatar-lo decideix destruir el submarí perquè creu que el seu destí és estar a l’illa.
Després d’aquest fet, els Others desapareixen, juntament amb el supervivent que ha destruït el submarí. Els altres supervivents i una dona que viva amb els Others se’n tornen a la platja amb tots els altres. Al principi la presència de la dona no agrada a la resta de supervivents, però el líder, en Jack, la defensa. Més tard es descobreix que aquesta està actuant sota les ordres del líder dels Others en contra de la seva voluntat com a espia.
Mentrestant un dels supervivents i l’home que vivia a l’escotilla decideixen anar a una estació submarina que hi ha sota l’aigua per desbloquejar una central de ràdio per així poder enviar una senyal de socors.
Finalment ho aconsegueixen i els supervivents envien una senyal que es captada per un vaixell que aparentment els ha de rescatar.
Es descobreix que l’equip que està en aquest vaixell no vol rescatar els supervivents, sinó que està a l’illa per trobar al líder dels Others. Encara que no ho aconsegueixen, alguns dels supervivents pacten amb ells per tal que els rescatin, però succeeixen tota una sèrie d’esdeveniments i problemes i tan sols sis supervivents són rescatats.
I quant aquests sis estan allunyant-se de l’illa veuen que l’illa desapareix, amb la resta dels supervivents allà.
El líder dels Others que, des que era petit havia viscut a l’illa i coneix tots els seus secrets, ha mogut l’illa de lloc per no ser trobat, i no sols això, l’ha traslladada a través del espai i del temps i ell apareix en algun lloc de la Terra però no a l’illa.
Els supervivents de l’illa pateixen diferents salts temporals i finalment s’estanquen en l’any 1977.
Els sis que han estat rescatats, intenten refer la seva vida a través d’una mentida, ja que mai expliquen als mitjans de comunicació el que realment els ha passat, i no diuen res de tots els altres supervivents que s’han quedat a l’illa.
Tres anys més tard de ser rescatats (2007) les seves vides no son gaire bones, i en Jack s’obsessiona a tornar a l’illa, i el líder dels Others, que també vol tornar, li diu que només podran tornar si ho fan tots els que van marxar. Per tant intenten reunir-los a tots i per diferents objectius, tots decideixen tornar a l’illa, amb la mateixa situació; un accident d’avió.
Quan tornen alguns han anat a parar a l’any 2007 i d’altres a l’any 1977, on es troben amb els altres supervivents que estan convivint amb els científics de la Iniciativa Dharma que investiguen l’illa.
Els supervivents intenten esbrinar com poden tornar a l’any actual i evitar que el 2004 no tornin a estavellar-se a l’illa. Creuen que per fer-ho han de destruir l’illa.


Personatges: Jack

Jack Shephard
Viu a Los Angeles.
Es cirurgià medul·lar, i treballava juntament amb el seu pare que també era un cirurgià al mateix hospital.
Tres anys abans de l’accident, Jack va rebre una pacient que havia patit un accident de trànsit i tenia la columna vertebral destrossada. Semblava que no hi havia cap mena d’esperança que la noia pogués tornar a caminar. Ni en Jack mateix en tenia. Però abans de l’operació li va prometre a la noia que la curaria, i quan després de l’operació en Jack creia que no ho havia fet bé, miraculosament la noia començava a tenir sensibilitat als dits del peu.
Així que es va recuperar, i un temps més tard en Jack es va casar amb ella.
Van estar casats poc més d’un any, i van separar-se perquè ella estava amb un altre home. En Jack va obsessionar-se a descobrir qui era aquest home i, fins i tot, va arribar a pensar-se que era el seu pare.
Uns mesos abans de l’accident, el pare d’en Jack estava iniciant una operació a una pacient sota la influència de l’alcohol i encara que en Jack hi va intervenir la pacient va acabar morint.
El pare d’en Jack li va demanar que no ho expliqués als seus superiors, però en Jack va acabar decidint que ho havia d’explicar.
Després de la traïció per part del seu fill, el pare d’en Jack va anar-se’n de casa i va viatjar a Sidney on va morir.
Aleshores la mare d’en Jack va demanar-li que anés a buscar el cos del seu pare i el portés de nou a Los Angeles perquè fos enterrat.
En Jack va anar-hi, va recollir el cos i en tornar va agafar el vol “Oceanic 815”.
En Jack es converteix ràpidament en l’heroi dels supervivents, per la seva capacitat de resoldre els problemes i mantenir la sang freda en situacions extremes.
Però li costa portar aquest paper de líder i que tot depengui d’ell, perquè creu que no està preparat per això.
En Jack fa tot el que està a les seves mans per aconseguir que els salvin de l’illa i poder tornar a casa.
Quan finalment ho aconsegueix i alguns són rescatats, ell entre aquests, en Jack descobreix que tenia una germana per part de pare i que aquesta anava al seu avió, era la Claire.
En Jack i la Kate comencen una relació estable, es prometen, fins que en Jack comença a caure en la beguda i les pastilles obsessionat que han de tornar a l’illa.

Personatges: Kate

Kate Austen
Va néixer a Iowa, i és una fugitiva.
Quan ella era petita, la seva mare va separar-se del que ella creia que era el seu pare biològic per casar-se amb el que realment ho era però la Kate no ho sabia.
Aquest home estava abocat a la beguda i maltractava la mare de la Kate.
La Kate sempre li demanava a la seva mare que es separés d’aquest home que la tractava així, però la mare li deia que se l’estimava.
Quan la Kate va descobrir que aquest home era realment el seu pare ella estava molt furiosa i va decidir que la millor solució era ajudar i salvar la seva mare matant al seu pare.
La Kate va assegurar la casa de la família i va preparar una explosió de gas que va efectuar quan el seu pare dormia begut a la casa.
Però encara que la Kate es pensava que així ajudava la seva mare, aquesta la va denunciar.
Així la Kate es va convertir en una fugitiva, escapant-se de les autoritats constantment.
Encara que era perseguida, la Kate va intentar crear-se una nova vida a Florida, amb el nom de Monica, on va enamorar-se d’un policia. Aquest no en sabia res de la veritable identitat d’ella ni tampoc res de la seva antiga vida.
La Kate va casar-se amb el policia i van anar a viure junts.
Aleshores ella va adonar-se que aquesta era la vida que volia, i va trucar a l’agent de policia que la perseguia per demanar-li que la deixés viure la seva vida, però aquest s’hi va negar rotundament.
Mentrestant el marit havia preparat una lluna de mel per la qual la Kate necessitava un passaport vàlid, que ella no tenia.
En aquell moment la Kate va drogar el seu marit i mentre la droga no feia efecte, va explicar-li tot el que ella havia fet i que era una fugitiva i va abandonar-lo per tornar a escapar de la policia.

Va escapar-se per Mèxic i després a Australia, on va ser capturada per l’agent policial que l’havia perseguit sempre.
Els dos van agafar el vol “Oceanic 815” per tornar als Estats Units i perquè la Kate fos jutjada.
Durant l’accident l’agent policial mor. Abans d’això, en Jack descobreix que la Kate era una fugitiva però no diu res.
A l’illa, la Kate esdevé una persona forta que sempre està disposada a ajudar l’altra gent i que no té por de les aventures.
Tot i així sempre fuig del seu passat
i es així, fugint, com intenta solucionar els problemes.
Se sent atreta per dos pols oposats, pel Jack i pel Sawyer, i aquest tercet amorós durarà tota la sèrie.
Després de ser rescatada, la Kate es responsabilitza del fill de la Claire, fent-lo passar per propi, juntament amb en Jack. Es jutjada per l’assassinat del seu pare i gràcies a que la seva mare no testifica en contra seva i per la seva experiència a l’illa, la Kate no ha d’anar a la presó.
Quan el Jack comença a obsessionar-se a tornar a l’illa, la Kate el deixa, perquè ara ha de cuidar del seu fill.

Personatges: Sawyer

James Ford, “Sawyer”
Va néixer a Alabama, és un estafador i una persona aparentment egoïsta, masclista, dur, ofensiu i malcarat, però això va disminuint a l’illa.
Als 8 anys els pares del James van ser estafats per un home anomenat Sawyer (el pare biològic d’en John Locke) que s’havia fet passar per l’amant de la seva mare per robar-li els diners. Quan el pare d’en James ho va descobrir va matar la seva mare i es va suicidar, i en James ho va presenciar.
Als 19 anys en James es va convertir en estafador amb el sobrenom de Sawyer, utilitzant els mateixos trucs que el que va estafar els seus pares. Tot i així va anar buscant el responsable de la mort dels seus pares, sense èxit.
Encara que l’odiava, en James es va convertir en l’home al qual perseguia.
En Sawyer es va convertir en un gran estafador i més tard va agafar una noia com a aprenent, la Cassidy, però això formava part d’una estafa, ell volia robar-li els diners a ella.
Semblava que estigués molt enamorat d’ella i en alguns moments no volia seguir endavant amb l’estafa, i li va prendre els diners, encara que l’estimés o que no.
En resposta a la traïció, la Cassidy va entregar en Sawyer a la policia i aquest va ser condemnat a passar-se 7 anys a la presó.
Al primer any de presó, el va visitar la Cassidy dient-li que havia tingut una filla que era seva.
En Sawyer va poder pactar amb les autoritats i reduir la seva condemna a només un any.
Seguint buscant el veritable Sawyer, en James se’n va cap a Austràlia i allà mata un home pensant-se que era en Sawyer, però no ho era.
Després de barallar-se amb un home en un bar de Sidney, en Sawyer va ser arrestat i deportat als Estats Units al vol “Oceanic 815”.
A l’illa, en Sawyer va utilitzar habilitats per estafar la gent i aconseguir possessions, materials per obtenir el poder.
De mica en mica el seu mal caràcter es va reduint mostrant el seu costat sensible.
Són característics els pseudònims que posa a tothom de l’illa, alguns graciosos, altres ofensius.
Finalment ell decideix quedar-se a l’illa perquè els altres puguin ser rescatats.

Personatges: Hurley

Hugo Reyes, “Hurley”
Pateix sobrepès, però és una persona molt alegre que ajuda qualsevol a augmentar el seu estat d’ànim.
Quan era petit el seu pare, a qui apreciava molt, se’n va anar de casa i no va tornar fins al cap de disset anys. Quan el seu pare va marxar, en Hurly es va frustrar i va començar a menjar sense parar.
Ja, quan era adult, en Hurly, juntament amb altres persones, va patir un accident sobre una tarima i ell va creure que era degut al seu sobrepès, va començar a traumatitzar-se i la seva mare el va ingressar en un institut mental.
En aquest centre mental en Hurley va conèixer un home que estava boig i que no parava de repetir una sèrie de sis nombres (4,8,15,16,23,42).
Apart dels seus problemes amb el menjar, en Hurley tenia un amic imaginari que el perjudicava i que li impedia fer dieta. El doctor que el portava va fer molts esforços perquè en Hurley s’adonés que el seu amic no existia.
Un cop fora de l’institut mental, en Hurley es va posar a treballar en un restaurant de menjar ràpid, i aleshores va decidir comprar un tiquet de loteria fent servir els nombres que havia sentit repetir tants cops al centre mental.
Va guanyar molts milions de dòlars; però sempre passava alguna cosa amb el que comprava amb aquests diners, per exemple, va comprar una casa per a la seva mare, que es va cremar al cap de cinc minuts, quedant destruïda.
Aleshores en Hurley va començar a creure que els números estaven maleïts.
En aquell moment va tornar el pare, i va intentar convencer.lo que els nombres no tenien cap maledicció però en Hurley va anar a veure l’home boig al qual havia sentit repetir tants cops els números. Aquest li va dir que si volia que la maledicció s’acabés havia d’anar a Austràlia a buscar un home.
Per tornar a Estats Units va agafar el vol “Oceanic 815”.
Un cop a l’illa la sèrie de nombres que en Hurley creia que estaven maleïts van anar apareixent contínuament.
Després de ser rescatat de l’illa, en Hurley comença a tenir visions de persones mortes a l’illa, i torna a ingressar en un centre mental.

Personatges: Locke

John Locke
En John Locke va ser donat en adopció quan va néixer perquè la seva mare tenia només quinze anys.
La seva família adoptiva va morir quan ell era adolescent.
Anys més tard, quan ell ja era adult i treballava en una botiga de joguines, la seva mare biològica es va posar en contacte amb ell i li va dir que no tenia pare, que el seu embaràs era un miracle.
Però en John no s’ho va creure i va contractar un detectiu que va descobrir que el seu pare biològic era viu i que la seva mare tenia problemes psicològics.
En John va visitar el seu pare biològic, l’Anthony Cooper (antigament anomenat Sawyer) i els dos van establir una forta relació paternal.
Un dia, però, en John va descobrir que el seu pare tenia una malaltia als ronyons per la qual havia de dependre de nombroses diàlisis.
Aleshores en John va decidir de donar-li un ronyó al seu pare. Una vegada efectuada l’operació el seu pare va desaparèixer.
Frustrat en Locke va anar a visitar la seva mare, que li va confessar que des de la primera trobada tot havia estat planejat per l’Anthony per estafar-lo i robar-li el ronyó.
Aquest episodi va provocar a en Locke una forta frustració i va unir-se a un grup d’ajuda on va conèixer a persones que havien passat per alguna situació semblant.
Allà va conèixer una dona, la Helen, que el va ajudar a superar l’episodi amb el seu pare i amb qui s’estava apunt de casar.
Però aleshores va tornar l’Anthony demanant-li ajuda al seu fill i va tornar-lo a estafar. La Helen el va abandonar i ell va caure en una depressió.
Un temps més tard en John va assabentar-se que el seu pare volia estafar una família i va anar a parlar amb ell obligant-lo a fer-se enrere. Ell va fer-li creure que ho deixaria córrer, i quan en John ja s’havia relaxat l’Anthony el va empènyer i el va tirar per la finestra d’un vuitè pis.
Miraculosament en John va sobreviure però va quedar paralític.

Uns anys després de l’accident en John, que no volia que el fet de ser discapacitat li impedís fer una vida normal, va planificar una expedició per Austràlia per així proposar-se un repte.
Però un cop allà no el van deixar fer el viatge pel fet d’anar amb cadira de rodes.
Sense cap altra opció, en John va haver de tornar cap a Estats Units amb el vol “Oceanic 815”.
Un cop haver patit l’accident d’avió i haver caigut a l’illa, en John, inexplicablement, podia caminar.
Des d’aleshores va començar a creure que tenia una connexió especial amb l’illa i que tot forma part d’un destí.
Les seves diferències amb en Jack van portar a dividir el grup de supervivents en dos grups i el grup liderat per en Locke va ser el que es va quedar a l’illa.

Personatges: Sayid

Sayid Jarrah
D’origen iraquià, en Sayid va començar a servir a la Guàrdia Republicana Iraquiana com a oficial de comunicacions durant 5 anys.
Durant una tempesta al desert, la base d’operacions on estava en Sayid va ser capturada per les forces dels Estats Units.
Com que en Sayid era l’únic membre que parlava anglès el van utilitzar com a oficial d’interrogacions.
Per dur a terme aquesta feina estava obligat a torturar la gent i, a mida d’anar-ho fent, es va convertir en un dels millors torturadors.
En Sayid va passar la major part de la seva vida buscant l’amor de la seva infància, una noia anomenada Nadia.
I la va trobar quan era torturador i va ser obligat a torturar-la. Però no va poder fer-ho i la va deixar escapar.
Després de la seva etapa de torturador va seguir buscant-la, sense èxit, per tot el món, havent de recordar sempre el seu passat com a torturador.
Fins i tot, després de ser torturador va estar col•laborant un temps amb la CIA, contra uns atacs terroristes a Austràlia. A canvi d’aquesta ajuda la CIA va buscar a la Nadia i la va trobar a California. Per anar a trobar-la en Sayid agafa el vol “Oceanic 815”.
A l’illa, quan va deixar de ser jutjat pel fet de ser iraquià, va esdevenir un home valent i un líder competent. En Sayid va mantenir una actitud conservadora que reflectia força i espiritualitat, mentre intentava superar els dimonis dels seu passat.
Allà va aconseguir mantenir una relació amb una altra supervivent però que va morir uns dies més tard de començar a estar junts.
Quan va ser rescatat de l’illa, en Sayid va trobar a la Nadia, es va casar amb ella i va compartir-hi pocs mesos perquè va ser assassinada.
Aleshores en Sayid va treballar per al Ben com a assassí professional.

Personatges: Jin i Sun

Jin Kwon i Sun Kwon
Matrimoni d’origen coreà.
En Jin és de família de pescadors pobres i la Sun és filla d’un dels homes més rics de Corea i va rebre una educació privilegiada i ostentosa.
Quan en Jin i la Sun es van conèixer, la Sun estava tenint cites amb homes amb qui el seu pare volia que es casés.
Es van enamorar però el pare de la Sun no els permetia casar-se i per aconseguir-ho el Jin es va veure obligat a treballar a la companyia del pare de la Sun, que era un tipus de màfia i que li feia fer treballs horribles, com matar algú.
El començament del seu matrimoni va ser perfecte, els dos s’estimaven molt i volien tenir un fill, però en Jin era estèril.
Més tard, degut a la feina que estava obligat a fer, el Jin, va començar a sobre-controlar la Sun i cada vegada el matrimoni anava a pitjor.
La Sun fins i tot li va ser infidel i quan estava decidida a deixar-lo, en Jin li va regalar un viatge per mirar d’arreglar les coses, volant amb el vol “Oceanic 815”, la Sun va dubtar fins a l’últim moment si abandonar-lo o no, però al final va agafar l’avió amb ell.
Al principi, a l’illa, els dos es van aïllar molt, perquè no sabien parlar anglès i en Jin no deixava que la Sun estigués a prop de ningú ni intentés parlar amb ningú.
Més tard es descobreix que la Sun sap parlar perfectament l’anglès, però que no ho feia per por al seu marit.
La relació del matrimoni, que estava ja apunt de trencar-se, cada cop es fa més forta a l’illa. Fins i tot, miraculosament, la Sun es queda embarassada.
En Jin fa tots els possibles perquè la Sun sigui rescatada i pugui tenir a la seva filla fora de l’illa perquè no mori.
Però en Jin, uns instants abans de ser rescatats, mor a causa d’una explosió, i la Sun es rescatada, però culpa tothom de la mort del seu marit.
Fora de l’illa té la seva filla.

Personatges: Charlie

Charlie Pace
És una estrella actual de rock, enganxat a les drogues.
Des de petit, en Charlie tenia vocació per la música. Va perfeccionar aquest talent amb els anys, tocant i cantant pels carrers.
Aleshores va formar un grup de música, ‘Drive Shaft', amb el seu germà Liam, que era la veu del grup i el que triomfava però que no sabia res de música.
El grup aviat va aconseguir molt d’èxit, i va ser aleshores quan en Liam va començar a consumir heroïna i a passar cada vegada més del grup.
Charlie estava en contra de la vida que estava portant el seu germà, però aviat va començar a consumir droga i a ser, també, addicte a l’heroïna.
Més tard el seu germà va tenir una filla i això el va portar a deixar el grup i a centrar-se, deixant les drogues.
En Charlie, per a qui el grup de música era tot el que tenia, va intentar tornar a ressuscitar el grup diverses vegades, però sense èxit.
La seva addicció a la droga va continuar durant anys.
Anys després de la separació del grup, en Charlie va viatjar a Sidney per convèncer el seu germà de tornar a formar el grup però en Liam, que ara tenia una família, va rebutjar-ho.
En Charlie va tornar cap a Estats Units amb el vol “Oceanic 815”.
Un cop a l’illa, en Charlie va aconseguir superar la seva addicció a la droga gràcies al John Locke.
Va començar a tenir una relació amb la Claire, a cuidar-la i protegir-la i a fer de pare del seu fill.
Uns 10 dies abans de ser rescatats en Charlie va sacrificar-se perquè els altres poguessin ser rescatats.

Personatges: Claire

Claire Littleton
És australiana, i quan agafa l’avió està embarassada de vuit mesos.
Va créixer només amb la seva mare.
Quan era una adolescent, la Claire es va rebel·lar contra la seva mare, vestint-se amb un estil gòtic, treballant en una botiga de tatuatges i pírcings.
Durant aquesta etapa, va tenir un accident de cotxe mentre discutia amb la seva mare. Ella, que era la que conduïa, va patir ferides lleus, però la seva mare va quedar en coma.
Aleshores el seu pare biològic (el pare d’en Jack) va anar a visitar-la, però ella no en va voler saber res, perquè ell ja tenia una família i mai s’havia preocupat d’elles, i no va voler saber ni tan sols el seu nom.
Quan la seva mare va sortir del coma la relació entre mare i filla es va enfortir.
Anys més tard, la Claire va mantenir una relació amb un noi, van viure pobrament però feliços, i la Claire es va quedar embarassada. Al principi, aquest noi li feia costat però després l’abandonà.
Aleshores la Claire es va veure sola i sense diners i va decidir donar el fill en adopció.
Per fer-ho ha de viatjar als Estats Units quan ja està de vuit mesos i agafa el vol “Oceanic 815”
A l’illa, la Claire, encara embarassada, es segrestada per “Los Otros” que li fan proves. Ella aconsegueix escapar-se, i té el seu fill l’Aaron amb l’ajuda del Jack i la Kate.
Comença a tenir una relació amb en Charlie i li permet fer de pare del seu fill.
Uns dies abans de ser rescatats, després d’assabentar-se de la mort del Charlie, la Claire desapareix, deixant el seu fill amb la Kate.

Personatges: Desmond

Desmond Hume
És l’únic resident de la Iniciativa Dharma, que està tancat en una escotilla des de fa 4 anys i que descobreixen els supervivents després d’estar a l’illa uns dies.
El primer que se sap del Desmond és que un home el va ajudar un dia i el va convèncer que la vida religiosa era la que li convenia i així va estar un temps tancat en un convent fent de monjo.
Un dia, però, en Desmond va tenir una conducta impròpia d’un monjo i el van fer fora del convent.
Aleshores va conèixer la Penelope Widmore, o Penny, i la seva relació va anar creixent fins que es van enamorar.
Van estar junts durant dos anys sense que el pare de la Penny en sabés res i quan el Desmond va anar a demanar-li per casar-se amb la seva filla, l’home li va dir que no era digne de la Penny.
Va ser llavors quan el Desmond va començar a tenir anades i vingudes en el futur. Tot això el va trastornar fent que abandonés al seu gran amor, la Penny, perquè creia realment que no era digne d’ella.
Després de deixar-ho amb ella, en Desmond es va allistar a l’Exèrcit Escocès i des d’allà va enviar nombroses cartes a la Penny que no li van arribar mai perquè el pare d’ella ho impedia.
La Penny ja no volia saber res d’ell i aleshores en Desmond va decidir que agafaria un veler i aniria a fer la volta al món.
Però mentre navegava pel Pacífic el va sorprendre una tempesta i va naufragar a l’illa.
Allà un home de la Iniciativa Dahrma el va convèncer perquè es quedés durant un any amb ell. Aquest home va morir i en Desmond es va quedar allà, sol durant 4 anys, amb l’única missió d’introduir una sèrie de números en un ordinador cada 108 minuts.
Quan arriben els supervivents de l’avió el Desmond es desentén de l’escotilla, passant la missió d’introduir els nombres als supervivents.

Finalment decideixen fer explotar l’escotilla i en Desmond es queda a conviure amb ells, esperant ser rescatats.
Quan son rescatats, en Desmond es troba amb la Penny, que l’havia estat buscant per tot arreu durant aquest temps.

Personatges: Ben

Benjamin Linus, Ben
És el líder de “The Others”.
Va arribar a l’illa quan era petit, amb el seu pare, per treballar amb la Iniciativa Dharma, fins que es va aliar amb “Los Hostiles” (“The Others” pels supervivents), un grup de salvatges que vivia a l’illa.
Aquest grup, amb el Ben al capdavant, va matar tots els de la Iniciativa Dharma amb una purga i es van instal•lar on ells vivien.
“The Others” que vivien a l’illa, podien sortir-ne i entrar sempre que volguessin, però en Ben ho havia d’autoritzar, i gairebé tots vivien allà voluntàriament.
En Ben, va convertir-se en el pare adoptiu d’una noia anomenada Alexandra i va fer els possibles per solucionar el problema amb les embarassades a l’illa, portant la Juliet.
S’enamora d’ella i per aquest motiu no la deixa marxar de l’illa.
Quan va succeir l’accident d’avió, el Ben i la seva gent es van encarregar d’espiar i d’obtenir informació sobre tots els passatgers del vol que havien sobreviscut.
En Ben fins i tot va deixar que l’agafessin per infiltrar-se entre ells. Quan va aconseguir escapar-se va segrestar en Jack, la Kate i el Sawyer.
El que volia era que el Jack l’operés perquè en Ben tenia un problema a la medul•la.
En Jack s’hi va negar, però finalment va fer l’operació.
Les disputes entre els supervivents de l’avió i “The Others” són constants, ja que uns volen marxar de l’illa, i els altres no volen que l’illa sigui descoberta.
En Ben sovint es fa passar per aliat dels supervivents per després trair-los.
En Ben és un líder molt intel•ligent, que mai es pot preveure què es allò que pensa o el que té previst fer i que manipula la gent sense que en siguin conscients.

Personatges: Juliet

Juliet Burke
És una metgessa especialitzada en la reproducció i la fertilitat.
Treballava amb el seu ex-marit en un laboratori d’investigació sobre la fertilitat.
Però ella feia investigacions pel seu compte per aconseguir que la seva germana, que havia patit càncer i la quimioteràpia l’havia deixada estèril, es quedés embarassada.
I ho aconsegueix.
Aleshores és quan “Los Otros” es posen en contacte amb ella, oferint-li anar un temps a l’illa per estudiar el problema de la fertilitat amb un pressupost il•limitat.
Però no pot dir a ningú on és i li prometen que haurà tornat al cap de nou mesos, quan la seva germana tingui el fill.
La Juliet, al principi, hi està bé a l’illa, però quan vol marxar el Ben no la deixa i cada cop hi està pitjor; és obligada a estar-se a l’illa durant 3 anys i aleshores succeeix l’accident d’avió i la Juliet coneix al Jack quan el segresten.
Estableixen una relació d’amistat i suposadament senten alguna cosa més.
Quan en Jack s’escapa de “Los Otros” la Juliet se’n va amb ell, primer perquè el Ben l’obliga a fer-ho per espiar la Sun que està embarassada, però després la Juliet es desentén de “Los Otros” i decideix quedar-se amb els supervivents i així tenir l’opció de marxar de l’illa.
Però quan alguns són rescatats, ella es queda a l’illa, no per voluntat pròpia, sinó per les circumstàncies.

Personatges: video

Estructura narrativa de la sèrie

Un dels factors d’èxit de la sèrie Lost, segons defensen molts especialistes de l’àmbit audiovisual, és la seva estructura narrativa, constituïda pels flashbacks durant les tres primeres temporades i una barreja de flashbacks i flashforwards a partir de la quarta.

“La originalidad de Perdidos estaba (...) en una elaborada estructura narrativa en la que cada capítulo se articulaba en torno a los recuerdos de un personaje concreto acerca de su vida pasada o las circunstancias que lo llevaron a coger el vuelo desde Sydney a Los Ángeles. La historia se centra en la lenta forma en la que comienzan a crear vínculos y el contraste entre su identidad pasada, la que se muestra en los flashbacks, y la que desarrollan en la isla. Fragmento a fragmento, el espectador debe ir reconstruyendo esas dos identidades, en algunas ocasiones descubriendo los acontecimientos desde dos puntos de vista diferentes con más de diez capítulos de distancia. Por ello no resulta exagerado considerar a Perdidos un programa existencialista en el que el camino importa mucho más que el destino final, en este caso el misterio sobre las ocurrencias sobrenaturales en la isla y la razón por la que el avión se estrelló ahí.”

Cada capítol de la sèrie, exceptuant els capítols de recopilació o “The other 48 days” sobre la història dels supervivents de la cua del avió que apareixen a la segona temporada, segueix, més o menys, la següent estructura narrativa:



Generalment hi ha tres línies argumentals:
● Dos al voltant d’un personatge central (diferent a cada episodi, a escollir entre una quinzena) que avancen paral•lelament i que es comparen: una és el flashback o el flashforward i l’altra succeeix a l’illa.
● Una tercera que es desenvolupa també a l’illa on intervenen altres personatges.

Derrick Dyess, un fan comenta: “I think the show is taking humanity, placing it in a box and viewing it under a microscope. Every episode shows a segment of a character's life through a flashback, and through that we see motivations, fears, strengths, weaknesses, loves and losses that are part of a character's makeup. Often you can even see where some characters have crossed paths with the others without even knowing.”

Lost segueix una estructura narrativa poc típica, ja que els flashbacks, en les tres primeres temporades, no s’utilitzen com a simple recurs explicatiu per donar a l’espectador la informació que no s’ha pogut explicar a mesura que avança la narració. Sinó que els flashbacks porten el pes de gairebé el 50% del capítol, i no només serveix per mostrar un tros desordenat de la vida del personatge, sinó que funciona com a punt de comparació amb la historia del personatge a l’illa. De manera que amb aquests flashbacks l’espectador coneix el perquè de l’estat d’ànim dels personatges o perquè actua d’una manera determinada.

“Cada personaje ofrece un secreto en sí mismo, una psicología específica que el espectador conoce aparentemente por su puesta en escena pero que tiende a enriquecerse y a contradecirse a medida que se comienzan a conocer, a través de diversos flash-back, cuestiones relacionadas con el pasado.
El recuerdo es lo que queda de la identidad pasada. Recuerdos que aparecen a modo de flashbacks o fragmentaciones combinadas a través de asociaciones de ideas. A veces se establecen proyecciones simbólicas (fantasmas que angustian el pasado).
El flash-back sirve para desvelar parte del misterio de la identidad de los personajes. Misterio que se ofrece en pequeñas dosis y que obedece a un motivo que conecta con una acción del presente, afectado por una disposición psicológica: el miedo, la rabia, la angustia o indisposición hacia algo están estrechamente relacionados con algo que ocurrió en el pasado.
El protagonista utiliza el pasado como una terapia psicoanalítica para vencer una determinada obsesión o pesadilla al sacarla de su interior y ser consciente de que existe, la manifieste o no.”


El flashback, doncs, apareix com un recurs per aconseguir una construcció més profunda del personatge, ja que amb la revisió del seu passat, permet a l’espectador entendre a poc a poc les raons del seu comportament. A més d’això es necessita la participació de l’espectador per unir les peces del passat i del present i saber quin flashback passa abans que un altre que potser ha estat mostrat en episodis anteriors. D’aquesta manera l’espectador té una clara avantatge, ja que té més informació sobre els personatges que els altres personatges de l’illa i pot llegir entre línies les seves actuacions.
Rodrigo Sopeña: “Les vides dels personatges estan explicades de forma excepcional, fins i tot millor que la vida a l’illa. Està clar que no només han creat bé els personatges, fent-los molt complexos, sinó que està totalment cuidat el que es decideix ensenyar d’ells i en quin grau s’ensenya. A Lost no és tan important la informació que et donen, sinó com es dosifica aquesta informació.”


L’últim capítol de la tercera temporada va significar el canvi en l’estructura narrativa de Lost. Encara que l’esquema estructural dels capítols era el mateix, els guionistes van plantejar un “efecte sorpresa” i van passar del flashback al flashforward, o el que és el mateix, van passar de mostrar el passat dels personatges a mostrar el futur d’aquests.
Luis Piedrahita: “La revelació del primer flashforward produeix sorpresa, que és la intenció dels directors. Jo no vaig intuir-ho ni vaig veure-ho venir. Es tracta d’un artifici molt ben construït i preparat des del principi de la sèrie.”
La utilització del flashback i el flashforward com a recursos narratius no és invent de la sèrie Lost. En cinema es pot trobar sovint en diferents pel•lícules però, en canvi, en les sèries, no havia estat tant utilitzat, i en tot cas mai havia comportat el 50% del pes de la línia argumental.
Rafael Gómez Alonso: “L’ús dels salts temporals i enllaçaments temporals ha estat un èxit en pel•lícules cinematogràfiques dels anys 90. És el cas de Tarantino (Pulp Ficcion, Reservoir Dogs...) Iñaurritu (Babel, Amores Perros...), a Espanya, Medem (Los amantes del círculo polar...)...A les sèries de ficció televisiva no havia estat tractat, que jo sàpiga, la narració temporal tret de la ciència ficció, però no per al suspens.”
L’ús d’aquests recursos narratius ha fascinat molts seguidors i crítics de la sèrie. Com hem pogut veure, se n’ha parlat i se n’han analitzat els seus objectius i la seva execució en llibres, en tesis, en articles, i en diferents mitjans de comunicació.
Oscar Broc: “A Lost el que importa és el personatge i la ciència ficció és un mitjà per explorar l’interior d’aquest personatge, per explorar les raons per les quals està on està i les raons que l’han portat on està i també per saber quin futur tindrà aquest personatge. En aquest sentit no només estem parlant d’una utilització intel•ligentíssima del flashback durant les primeres tres temporades, sinó que a la quarta, el que fa aquesta sèrie, una sèrie recordem a cadena generalista amb milions d’audiència comercial, és experimentar; oferir-nos flashforwards, que és veure el futur dels personatges, saber ja el què ha passat, saber que alguns d’ells s’han lliurat de l’illa, que era com un dels grans misteris al principi de la sèrie. Ja sabem que alguns se n’han lliurat, i tot i així saber el futur d’aquests personatges, aquests flashforwards funcionen encara molt millor que els flashbacks i aporten encara més interrogants, enigmes i misteris. És una de les grandeses de Lost. És a dir, una sèrie que és mou en cercles comercials igual que 24, però que ha aportat un format innovador, un format que segurament donarà peu en un futur a sèries molt semblants si no l’ha donat ja”.

Enquesta

Vaig realitzar una enquesta per a tots els seguidors de LOST que gràcies als responsables de diferents pàgines web relacionades amb LOST vaig poder penjar-les.
L'enquesta va ser realitzada en tres idiomes diferents: català, castellà i anglès.
Podeu trobar-les en els següents tres enllaços:

http://lostph.blogspot.com/2009/04/encuesta-sobre-perdidos.html

http://www.milyunaseries.com/2009/04/encuesta-lost.html

http://www.lostuk.net/survey/lost.html

La participació va ser extraordinària. Més de 700 seguidors de tots els llocs del món van respondre a la meva crida. De totes aquestes enquestes se n’ha agafat 350, a l’atzar, per realitzar l’estudi dels resultats de la sèrie i tenir una idea general i aproximada de l’opinió dels seguidors de la sèrie.
Degut al gran èxit, els resultats també estan penjats en els següents enllaços:

http://lostph.blogspot.com/2009/08/resultados-de-la-encuesta-sobre.html

http://www.milyunaseries.com/2009/09/resultados-de-la-encuesta-de-lost.html

Gràcies a tots aquests seguidors.

Estudi de l'enquesta

●De les 350 enquestes estudiades podem observar que hi ha un nombre bastant elevat de seguidors que són homes; s’apropa al 70% (exactament 239 espectadors de 350) . Mentre que tan sols un mica més del 30% són dones.

● Sorprenentment, la sèrie Lost també té seguidors entre els més joves ; un 3% dels espectadors són menors de 15 anys.
Encara que la franja d’edat més abundant entre els seguidors de la sèrie, un 83% és entre els 15 i els 30 anys; concretament un 27% dels espectadors estant dins d’una franja d’edat de 15 a 20 anys, i un 56% dins de la franja entre els 20 i els 30 anys. A partir dels 30 anys el percentatge d’espectadors va disminuint; un 11% està entre els 30 i els 40 anys, i tant sols hi ha un 3% dels espectadors que sobrepassa els 40 anys.

● Van arribar enquestes d’espectadors de tot el món.
Com que dues de les tres webs on es va penjar l’enquesta eren espanyoles, un 61,43% de les enquestes rebudes van ser contestades per seguidors espanyols.
Aquestes dues pàgines, a l’ estar en idioma espanyol, van permetre que una quantitat bastant elevada de persones de Sudamèrica contribuïssin també a respondre l’enquesta. Un 34,86% de les enquestes respostes pertanyen a seguidors dels països de Sudamèrica: Argentina, Mèxic, Veneçuela, Perú, Xile, Bolívia, Uruguai, etc.
Pel que fa a la resta del món, tot i penjar l’enquesta en la pàgina web oficial de Lost a Regne Unit, la participació ha estat bastant baixa. Tan sols un 3,14% pertany a la resta d’europeus, mentre que probablement en el 0,57% restant hi podríem trobar algun americà que va respondre l’enquesta.
Pel que fa a les temporades visualitzades hi ha uniformitat entre tots els seguidors que han respost l’enquesta: tots ells han vist les cinc temporades que s’han emès de la sèrie, o estaven veient la cinquena, ja que quan es van penjar les enquestes la cinquena temporada s’estava emeten als Estats Units.

● Tant el mitjà de visualització de la sèrie com l’idioma en què aquesta es vista pels espectadors estan relacionats.
Si mirem el mitja pel qual els espectadors la miren podem observar que tan sols un 5% la miren per televisió i un 9% la miren per Internet “on time”, es a dir, al mateix moment de l’emissió. D’aquí podem deduir que un 14% la miren en versió original.
La gran quantitat d’espectadors que ho miren per Internet en temps diferit, ja sigui descarregant-se el capítol o mirant-lo “on-line”, la diferencia de temps serà tan sols d’unes hores. Aquestes hores són el temps necessari perquè alguns dels molts seguidors que ho hagin vist “on time” agafin el capítol i el subtitulin i un 83% dels espectadors ho puguin veure en versió original subtitulada en el seu idioma.
Tan sols el 2% dels espectadors poden esperar-se a veure-ho en versió doblada; per tant probablement miren la sèrie comprant-se els DVDs comercials de les diferents temporades.
Però hi ha un 11% d’espectadors que sí ho miren en DVD, encara que probablement un percentatge molt més elevat de seguidors compren igualment els DVDs, encara que ja hagin vist els episodis quan l’emissió d’Estats Units es porta a terme. D’aquí podem deduir que un percentatge elevat d’espectadors que miren la sèrie en DVD no ho fan en la versió doblada, sinó que també ho miren en versió original o subtitulada.
Comparant Espanya i Sudamèrica veiem una diferència clara:
Encara que a Espanya el percentatge d’espectadors que miren Lost en versió doblada és tan sols del 4% a Sudamèrica el percentatge és del 0%.
Això té bastant a veure amb el doblatge de cada país, ja que quan la sèrie s’emetia aquí a Espanya per Televisió Espanyola, a part del retard respecte a l’emissió americana, molts fans comentaven que no els agradava el doblatge i molts d’aquests passaven a veure la sèrie en versió original subtitulada, encara que no tinguessin grans coneixements d’anglès. El percentatge tan elevat d’espectadors que veuen la sèrie en versió original, ja sigui subtitulada o no, també té a veure amb la impossibilitat de tots aquests fans d’esperar, necessiten veure la sèrie al mateix temps que s’emet als Estats Units, ja que aquí a Espanya arriba amb un retard bastant important. I si tots els seguidors espanyols de la sèrie volen veure la cinquena temporada d’aquesta, Internet és l’únic mitjà per aconseguir-ho, ja que encara no ha sortit el DVD de la cinquena temporada.
Encara que el nivell d’anglès a Espanya, segons molts estudis, no sigui gaire satisfactori, la presència de les sèries americanes en els últims anys han fet que molts espanyols mirin sèries en anglès, probablement amb subtítols, però això no evita que l’àudio sigui en anglès original.
A Sudamèrica passa una cosa semblant, ja que sempre s’ha comentat que el doblatge sud-americà és bastant limitat. I si ens fixem en la majoria de subtitulacions de la sèrie en espanyol ens adonem que la majoria de fans que subtitulen la sèrie en castellà són de procedència sud-americana. Per tant, d’aquí també deriva l’elevat nivell d’anglès que tenen els sud-americans, segurament per la seva proximitat amb els Estats Units.i per mirar les pel•lícules en versió original i no doblades
Pel que fa a la resta d’Europa, la sèrie és mira generalment en versió original (91%) i un 9% dels espectadors europeus (entre els quals no hi figura Espanya) ho miren en versió original subtitulada.

● Es fa difícil d’establir quin personatge agrada més, ja que n’hi ha una gran varietat i molts d’ells poden resultar simpàtics als espectadors. D’altra banda els personatges han anat evolucionant molt durant les cinc temporades emeses, així que pot ser que un personatge passi de caure bé a caure malament o a l’inversa.
Això ho podem veure en el cas d’en Jack, que segons l’estudi realitzat ocupa el cinquè lloc dels personatges preferits. Probablement si aquesta enquesta hagués estat feta durant la primera temporada en Jack seria dels primers, ja que era el “bo” el “salvador”. Però aquest personatge ha anat evolucionant molt i això pot haver fet que els espectadors no li tinguin la mateixa simpatia, o bé que hagin canviat de personatge preferit segons la temporada i l’evolució.
En Rodrigo Sopeña i en Luis Piedrahita ens donen els seus arguments que justifiquen, segons ells, perquè les cinc primeres posicions les ocupen aquests personatges:

R.S: “Les seves contradiccions internes són molt importants. Per exemple, el fet que el més aventurer anés amb cadira de rodes, o que l’ estafador sigui el més noble. Això fa que els personatges siguin atractius i et vingui de gust saber més sobre les seves vides.”
L.P: “En Locke és misteriós, no saps si t’agrada o no, i necessites seguir veient més coses d’ell per decidir-te.
En Ben és un dolent intel•ligent, i no hi ha res millor que això.
En Jack és el protagonista, no és dels meus preferits però té valors, bones intencions i et cau bé perquè s’ha enamorat de la guapa a la que li agrada un “canalla”.
En Sawyer és el “canalla” del que s’enamora la guapa. Un dolent amb una part bona més gran que la perversa. Una víctima innocent de la vida.
En Desmond és un romàntic, que fa el que pot per no estar a la deriva, però hi està”

Si observem el gràfic podem veure que la primera noia més votada no apareix fins a la setena posició: la Kate, la “noia guapa”. Aquest fet pot semblar estrany, ja que es pot tendir a pensar que els homes seguidors de la sèrie votarien dones. Com que és un fet curiós que les dones siguin tan poc votades calia investigar-ho una mica més i els resultats obtinguts són aquests:
Curiosament, en el cas de tots els seguidors que han votat la Kate, un 52,63% d’aquests són dones; per tant la Kate ha estat votada més per dones que per homes. Per què passa això si es la “noia guapa” de la sèrie? Probablement per la seva poca estabilitat sentimental. No sap de qui està enamorada exactament i amb qui vol estar i, probablement, als homes no els agradaria ser un dels dos homes de la sèrie (en Jack o en Sawyer) que estan enamorats d’ella.
En el cas de la Juliet, la segona dona més votada, passa exactament al revés. Un 63,64% dels votants de la Juliet són homes. Si deduïm que la Kate no té estabilitat sentimental, la Juliet seria exactament el contrari, una dona que s’enamora realment i que ho dóna tot pel seu estimat.

● Quins aspectes de la sèrie troben més interessants els espectadors?
Veiem que n’hi ha dos que marquen una diferència clara respecte als altres: l’argument, ja que aquest podria englobar tots els aspectes de la sèrie en general i els recursos narratius de la sèrie, els flashbacks i els flashforwards. Com ja hem dit anteriorment l’ús d’aquests recursos marca una diferencia important respecte a altres sèries i amb aquest gràfic veiem que sí, que és un dels factors d’èxit de la sèrie.
Seguidament trobem la psicologia que tenen els personatges. Està clar que hi ha una gran varietat. Però, són prototips de persones amb les quals l’espectador es pot identificar? En Luis Piedrahita i en Rodrigo Sopeña opinen el següent:

R.S: “S’acosten més al tipus de personatges que actuarien com a nosaltres ens agradaria actuar si ens trobéssim en la mateixa situació. Els personatges estan tractats amb humanitat, no d’una forma burlesca o tòpica, per aquest motiu tenen una quota de veritat que simpatitza amb l’espectador.”
L.P: “Hi ha personatges amb els quals t’identifiques i d’altres amb els que t’agradaria identificar-te. Els guionistes han jugat amb les dues coses, està clar que la seva aposta és la d’uns personatges interessants.”

També són importants els aspectes científics que s’utilitzen a la sèrie i que l’envolten. Aquests cada cop són més abundants i aquestes explicacions científiques fan que sorgeixi un misteri que l’espectador necessita aclarir, entengui o no de ciència.
És normal que alguns espectadors facin notar que els actors també són molt importants, ja que una sèrie de televisió de les dimensions de Lost no tindria l’èxit que té sense uns bons actors per fer creïbles les situacions.

● Podem observar que per la seva estructura narrativa i sobretot per la quantitat d’aspectes científics, sobretot físics, que conté la sèrie, aquesta no pretén ser plana i simple.
Encara que en general la sèrie es pot seguir fàcilment és natural perdre’s alguns detalls relacionats amb el món científic, o en el fet que tots els aspectes estan relacionats i, per exemple, un detall dels primers capítols pot tenir una rellevància molt important al cap de 30 capítols.
I això és el que pensen els espectadors, que tot i que és pot seguir, sempre hi ha alguns detalls que es perden o que se n’havia oblidat la connexió.

● Del 100% dels espectadors que miren la sèrie, un 89,14% busquen informació per Internet d’aspectes relacionats amb la sèrie.
Com diu en Rodrigo Sopeña: “Amb Lost han aconseguit un nou espectador, un espectador que no es conforma amb tant sols veure la sèrie a la televisió, sinó que busca informació complementària. Això ho han aconseguit plantejant molts misteris i resolent alguns d’aquests en diferents pàgines webs, generant noticies, etc. “
Del 100% dels espectadors que miren la sèrie, un 45,14% intenta esbrinar detalls de futures emissions, el que per Internet s’anomena “spoilers”, és a dir, saber algunes coses que passaran properament a la sèrie.
Del 100% dels espectadors que miren la sèrie, un 17,43% compra productes relacionats amb la sèrie. Encara que aquí no crec que es tingués en compte la compra dels DVDs de les temporades de la sèrie, sinó probablement el percentatge seria molt més elevat.
Del 100% dels espectadors que miren la sèrie, un 14,29% llegeix llibres i revistes relacionats amb la sèrie.
Del 100% dels espectadors que miren la sèrie, un 77,14% és fan o està inscrit en alguna pàgina web o fòrum sobre la sèrie.
Del 100% dels espectadors que miren la sèrie, un 25,70% tenen una teoria sobre el final de la sèrie. Si ens centrem en aquest aspecte podem observar el següent:

● Dels espectadors que són menors de 15 anys, un 30% té teories sobre com pot acabar la sèrie. Recordem també que el nombre d’espectadors de menys de 15 anys no és gaire elevat.
Dels espectadors entre 15 i 20 anys, un 19,79% té teories mentre que el 80,21% restant no en té.
Dels espectadors entre 20 i 30 anys, gairebé un 30% dels espectadors té una teoria sobre el final de la sèrie, tenint en compte que aquesta franja d’edat correspon a més de la meitat dels espectadors (un 56%), podríem dir que els espectadors entre 20 i 30 anys són els que tenen més teories.
A partir dels 30 anys el percentatge d’espectadors amb teoria va disminuint.
Gairebé totes les teories que han escrit els seguidors es repeteixen en més d’un espectador. Per exemple, molta gent creu que la sèrie acabarà de la mateixa manera com va començar, és a dir, amb l’accident d’avió i que tot es repeteix, com un bucle temporal.
Altres teories són que tots els personatges moren, o bé que tots es queden a viure a l’illa, o que aquesta desapareix o es destrueix.
D’altra gent té al cap una guerra per acabar la sèrie.
Però tots diuen que és molt difícil predir què és el que passarà al final de la sèrie, ja que en un sol capítol la sèrie pot patir un gir que ho canviï tot. Així que haurem d’esperar fins el 2010 per saber com acaba.

● Per finalitzar l’enquesta es demanava als seguidors que puntuessin la sèrie de l’1 al 10.
La nota més baixa és un 7 i la més alta un 10 (tot i els comentaris de molts fans que diuen que la puntuarien més alt si hi hagués una nota més alta).
La puntuació mitjana, doncs, pels seguidors de Lost que han contestat l’ enquesta és de 9,5 sobre 10.

Estudi de l'enquesta: gràfics




















dimarts, 22 de setembre del 2009

La sèrie a la vida quotidiana: Bar Bharma

http://www.bharma.com/

A Barcelona, al barri del Poble Nou, es troba l’únic bar del món ambientat en la sèrie Lost: el bar Bharma, un punt de reunió dels losties.


Entrevista a Rafa García, un dels creadors i responsables del bar Bharma a Barcelona:

1.Primer de tot, com va sorgir la idea de crear un bar temàtic sobre la sèrie de televisió Lost?
→ Mirant la primera temporada de Lost, em va encantar tant que vaig pensar en tematitzar el meu local d’aquesta manera, ja que portava un temps intentant trobar alguna cosa original.
2.Per quins motius escollies la decoració que posaves al teu bar?
→ Escollia una decoració específica segons la importància dels motius a la sèrie.
3.Quin dia exactament veu obrir el bar, i com et vas sentir aquell dia?
→ La data escollida va ser un 11 de juny del 2007. La sensació va ser d’alegria però també de cansament (les reformes van durar gairebé sis mesos) i els últims dies van ser molt llargs. Sincerament jo no les tenia totes, i no m’ajudava escoltar al meu entorn que la idea no era bona.
4.Com veu dissenyar i produir totes les decoracions inspirades en la sèrie?
→ A l’obrir el Bharma se’m va acabar el pressupost, així que tot el que tenia a la ment havia d’esperar...i això em va donar temps per triar bé, moltes nits en blanc imaginant i amb la cinta mètrica a la mà. Un cop ho tenia clar ho portava a produir a partir d’uns amics que es dediquen al “attrezzo” a la TV.
5.Les vostres cerveses tenen un disseny únic, ja que porten l’etiqueta del vostre bar. Va ser complicat aconseguir-ho?
→ El tema de la cervesa va ser complicat, ja que no és fàcil trobar algú que et cedeixi la seva imatge corporativa. Un cop solucionat això, només faltava fer el disseny de l’etiqueta i portar-ho a l’impremta, això ja va ser tan sols qüestió de temps. Però després de tot el temps invertit, els resultats són molt satisfactoris.
6.Teniu alguna ajuda econòmica per pagar tots els costos de l’etiquetatge de cerveses, etc?
→ Doncs no, tot va a càrrec dels ingressos del Bharma.
7.Bharma és l’únic bar en tot el món inspirat en la sèrie Lost. T’han arribat veus que algú volgués “copiar-se” la idea en algun altre país?
→ A Espanya sí, m’han arribat alguns correus electrònics. Fins i tot m’han comentat de fer una perruqueria ambientada en Lost...!
8.Quan a Estats Units emeten la sèrie, vosaltres també ho feu al vostre bar. Venen molts seguidors a veure-ho?
→ Sí, són molts els seguidors que s’acosten al Bharma, la manera de viure-ho aquí és molt especial. Normalment fem dos sessions per dia, però ni d’aquesta manera hi pot assistir tothom, l’espai se’ns queda petit.
9.Apart de les emissions dels capítols de Lost, feu moltes altres activitats al bar. Quines?
→ El Bharma és un punt de trobada pels Losties (fans de Lost), encara que per a mi no és només això, i per aquest motiu intento que tothom pugui participar-hi, realitzant activitats molt variades: maratons de sèries, projeccions de curts, festes de “zombies”, de còmics, de trivials, de 80Hits, de Hit Battle, de disfresses, passem pel•lícules...
10.Feu “maratons” de Lost. Podries explicar en que consisteixen exactament i cada quan les feu?
→ Una marató consisteix en veure una temporada sencera. Són moltíssimes hores. També existeixen unes regles, encara que no som la Gestapo. Acostumem a fer-ne una cada dos mesos.
11.Han vingut creadors o actors de Lost a veure el vostre bar? Si han vingut, què és el que us van comentar sobre el vostre bar?
→ No, per desgràcia no. Vam convidar al Jorge García (Hurley), i ens va respondre afirmativament, però que la seva agenda estava molt plena i que no sabria dir-me quan podria passar. Amb en Matthew Fox (Jack) no em vaig atrevir (estava molt nerviós quan el vaig veure). Però els vaig preguntar si havien sentit a parlar del bar Bharma i van respondre que sí, gairebé tothom que participa a la sèrie n’havia sentit a parlar.
12.Qui sí que ve a veure el vostre bar és gent de tot el món. Com us sentiu quan gent d’altres països ve a veure el bar?
→ Em sento realment bé. El reconeixement a la meva feina és la millor recompensa. El meu anglès és bàsic, però el It’s so beautiful! ho acostumo a entendre i apreciar.
13.Personalment quin creus que és l’èxit de la sèrie que ha aconseguit desenvolupar aquest gran fenomen a escala mundial?
→ La intriga i un repartiment molt ampli, són dos coses bàsiques. És fàcil tenir un personatge preferit i justament el contrari.
14.Creus que Internet és un mitjà de comunicació important pel fenomen de la sèrie? I és important també per al vostre bar?
→ Sens dubte sí. La generació 2.0 ha estat determinant. No tenir, avui en dia, una imatge a la xarxa, pot ser contraproduent.
15.Què en penses dels flashbacks i dels flashforwards de la sèrie?
→ Són genials! Trenquen amb la linealitat de la història, encara que això pot fer que molta gent perdi la història amb relativa facilitat.
16.Podries recordar com va reaccionar la gent que hi havia al teu bar mirant el capítol del primer flashforward de la sèrie (final tercera temporada)?
→ Hi van haver tot tipus de reacciones; crits, aplaudiments, fins i tot llàgrimes... Els fans que venen a veure els capítols al bar viuen la sèrie d’una manera realment emocionant.
17.Amb què et quedaries de tot el que passa o ha passat al teu bar?
→ Em quedo amb la mirada de la gent a l’entrar al local. No té preu. Crec que tot és positiu al Bharma.






La sèrie a la vida quotidiana: aspectes de la sèrie fora d'aquesta

Lost és tot un fenomen, per tant, no és d’estranyar que molts aspectes de la sèrie s’hagin utilitzat fora d’aquesta per fer com un homenatge a la sèrie.
Un dels aspectes que més s’ha utilitzat fora de la sèrie són els nombres que apareixen contínuament i que els espectadors encara no saben quin significat tenen i perquè la sèrie de nombres està composta per aquests especialment.



Els nombres apareixen per primera vegada en un episodi de la primera temporada titulat “Numbers”, en el flashback de’n Hurley. En Hurley havia sentit que un home en un manicomni repetia contínuament aquesta sèrie de nombres, i un dia va decidir jugar a la loteria amb aquests nombres i va guanyar molts milions de dòlars. Arran d’aquest capítol i de la creixent popularitat de la sèrie aquesta sèrie de nombres són una de les combinacions més freqüents en la loteria dels últims anys. Casualment el 16/11/2005, quan els nombres ja havien aparegut a la sèrie, els nombres guanyadors de la loteria nacional irlandesa van ser gairebé els mateixos que els de la sèrie: 4 8 15 16 23 24 (l’últim nombre invertit) i aquest fet encara va fer augmentar més la utilització dels nombres per jugar a la loteria.


En la televisió i en el cinema és on han aparegut més cops referències externes a la sèrie Lost. Són molt comunes les paròdies, sobretot en sèries de televisió com The Simpson, American Dad, Padre de família, South Park, etc. Basicament les referències les fan sèries de televisió americanes, però a la sèrie espanyola Aída ja han aparegut dues referències a Lost: una als nombres de la loteria i l’altra al logotip de la Iniciativa Dharma. També la pel•lícula espanyola L’Habitació de Fermat va voler fer un homenatge a la sèrie fent aparèixer els nombres tan sols un segon.

En el camp de la música també hi ha referències a Lost; alguns grups musicals han escrit cançons amb un títol relacionat amb Lost. El grup The Fray va compondre el seu últim single, You found me, basant-se amb la sèrie, per a promocionar la cinquena temporada. Un altre exemple, encara que no comprovat, és el nou àlbum de Coldplay “Viva la vida or death and all his friends” on apareixen dues cançons que podrien tenir relació amb la sèrie. Una és diu simplement Lost i l’altra 42. Els fans de Lost troben moltes coincidències entre les lletres de les cançons de 42 i també Fix you amb la sèrie de televisió, encara que Coldplay mai s’han declarat fans de Lost.
També en còmics s’han fet referències a Lost i als seus nombres, com per exemple algun dels còmics de Catwoman.
Deixant de banda tot el món de les sèries, el cinema, la música i els còmics, segurament tothom recorda el tràgic accident del vol d’Air France el passat 1 de juny del 2009:

Una tele boliviana informa del accidente de Air France con imágenes de la serie 'Lost'
•Los periodistas se hicieron eco de un correo electrónico que aseguraba que las imágenes de un avión eran las del Air Bus siniestrado.
•Estas instantáneas corresponden al momento en el que el ficticio vuelo 815 de Oceanic Airlines de la serie se parte en el aire.
•La cadena de televisión boliviana PAT ha informado del accidente del vuelo de Air France -en el que murieron 228 personas el pasado 1 de junio- con imágenes de la serie estadounidense de televisión Perdidos (Lost).
P.A.T. Noticias informó con instantáneas que -según aseguraron- correspondían al accidente de la aeronave francesa y habían sido obtenidas por uno de los pasajeros. En una de las fotos se muestra una enorme abertura en el fuselaje del avión a través de la cual se puede ver el ala de la aeronave.
Y en la segunda imagen, uno de los pasajeros es arrastrado fuera del agujero. Estas imágenes pertenecen a una de las escenas de Perdidos, serie televisiva que narra las aventuras de un grupo de supervivientes de un accidente aéreo que acaba varado en una isla del Pacífico.
Los fotogramas muestran el momento en que el ficticio vuelo 815 de Oceanic Airlines se parte en el aire. Los periodistas bolivianos no confundieron realidad y ficción (o no sólo), más bien se olvidaron de comprobar la veracidad de la información de un correo electrónico que, según el diario El Comercio, circula desde hace días y en el que se afirma, de forma falaz, que esas imágenes corresponden al siniestrado Air Bus.


Quan es va comprovar l’error comés, la cadena de televisió de seguida va demanar perdó, tot i que va ser un error greu per part seva no haver comprovat primer les fonts que van enviar-los les imatges.

La sèrie a la vida quotidiana: publicacions

Lost: The Official Magazine, la revista oficial de la sèrie, publicada per Titan Magazines , apareix als quioscos a Estats Units cada dos mesos. Consisteix en entrevistes amb els actors, preguntes i teories dels fans, informació de les escenes darrere les càmeres i deconstruccions d’algunes escenes memorables. La majoria de les fotografies són del fotògraf oficial de la sèrie.
Tots els números han estat llençats al mercat en dues edicions, una de normal i l’altra edició “especial per a col•leccionistes” amb una portada diferent. El primer número va sortir el 2005 i de moment n’hi ha 24 a la venda.


The Lost Chronicles és el llibre oficial de la sèrie, un llibre guia de la primera temporada, que detalla els 44 primers dies a l’illa. Cada episodi del llibre explica un dia a l’illa i a un personatge diferent.
Va ser publicat entre la primera temporada i la segona, el setembre del 2005. L’autor és Mark Cotta Vaz, autor de diferents llibres oficials de pel•lícules, com Star Wars.

Les dues publicacions anteriors són les úniques que poden denominar-se totalment oficials.

Com que els productors de Lost no van dur a terme més llibres guia per a les següents temporades, els fans es van encarregar de fer-ho. Així doncs tenim publicats llibres anomenats “The unofficial guide”, és a dir, guies de la sèrie que no són oficials. Hi ha des de guies sobre cada temporada fins a guies sobre la filosofia que apareix a Lost o, fins i tot, guies sobre els llibres que són citats o apareixen a la sèrie.
Un dels llibres més curiosos sobre Lost publicats pels fans fins al moment és: “Lost ate my life” (Lost es va menjar la meva vida) publicat l’any 2008.
Els seus creadors tenien un blog sobre Lost, on en fòrums es discutien diferents aspectes de la sèrie. A partir de les experiències que els fans explicaven en aquests fòrums van decidir crear aquest llibre. Ells creuen que els fans són molt importants per a la sèrie i així ho reflecteix l’article següent:

(…) Hasta los creadores de Lost admiten que el verdadero fenómeno no está en la propia serie, sino en sus millones de fans (o losties). Porque Perdidos ha conseguido conjugar dos hechos que deberían excluirse mutuamente: ser una serie de culto y tener predicamento entre el mainstream, el público masivo. Uno de sus productores, Carlton Cuse, decía en la revista Empire: "Todo empezó a partir del tercer capítulo de la primera temporada. En el primer flash¬back dedicado a John Locke vimos que antes de llegar a la isla era un discapacitado en silla de ruedas. Fue entonces cuando la gente empezó a preguntarse '¿qué está pasando realmente en esa isla?' y se lanzó a teorizar al respecto en Internet". Era septiembre de 2004. El fenómeno fan 2.0 se había desatado.
Según Amy Johnston (30 años), moderadora del blog The fuselage, Perdidos es una cuestión de fe: "El fan de base debe creer firmemente que todas las piezas del puzle acabarán encajando. Y, como creyente, debe preguntarse '¿merezco ser fan de Perdidos?', para luego asumir sus responsabilidades". Ella lo hizo. Acaba de coescribir Lost ate my life (Perdidos se comió mi vida) junto a otro reputado bloguero, John Lachonis (32), administrador de Thetailsection.com. "Éste es un libro hecho por fans y dedicado a los fans. En él analizamos cómo hemos conseguido ponernos al mismo nivel que los creadores. Nosotros somos el verdadero poder. Y no estamos en la sombra. Influimos en el desarrollo de la serie", aclara él.
Los productores ejecutivos Carlton Cuse y Damon Lindelof han admitido visitar regularmente blogs y foros para tomar el pulso a sus seguidores y obrar en consecuencia. (…)

Conclusions

Al llarg d’aquest estudi sobre l’impacte social de la sèrie de televisió americana Lost, emesa per primer cop el 2004, s’ha anat posant de manifest la gran quantitat d’elements mediàtics que han donat una gran rellevància a la sèrie. Però no solament són importants els elements mediàtics, sinó que els elements tècnics, de producció i de realització de la sèrie també són un factor determinant per a l’èxit de la sèrie.
Els elements mediàtics van estretament lligats a Internet, que no sols ha estat el canal de divulgació massiva de la sèrie en sí, sinó també el canal de tots els altres factors d’intercomunicació entre els seguidors i de difusió de tots els aspectes col•laterals relacionats amb la sèrie. Els creadors de la mateixa sèrie han aprofitat d’una manera magistral Internet per impulsar encara més el fenomen de la sèrie, entretenint els seguidors entre temporada i temporada.
La varietat d’espectadors és molt important, ja que Lost té seguidors arreu del món que poden accedir a la mateixa informació i que tenen en comú el desig de compartir opinions, teories ...o bé, en aquest cas, participar en la complimentació d’una enquesta i demanar conèixer els resultats.
Un altre fet que fa crèixer el fenomen és el de generar misteris i grans dubtes. El prototip del seguidor de Lost, encara que les edats, nacionalitats, etc, siguin diverses, és un seguidor que vol compartir el que ell coneix de la sèrie amb altres seguidors o bé, facilitar-ne la visualització.
No només els fans, tal com s’ha vist, amb la creació i participació en tots els mitjans online esmentats i analitzats, són els que han catapultat la sèrie. Crítics i estudiosos de cinema i televisió han escrit nombrosos articles, assajos, i han parlat repetidament en espais de ràdio sobre les excel.lències de la sèrie.
Tot plegat fa que Lost no sigui una sèrie més, realment és un fenomen: EL FENOMEN LOST

diumenge, 20 de setembre del 2009

Annex 1: Entrevistes

Entrevista a Luis Piedrahita i a Rodrigo Sopeña, directors i guionistes de la pel•lícula “L’Habitació de Fermat” (i seguidors de Lost)

Primer de tot, m’agradaria parlar del fenomen que han causat les series de televisió.
1. Vosaltres opineu que la indústria de la televisió i les sèries està començant a eclipsar la indústria cinematogràfica, sobretot a Estats Units? Per què creieu que s’ha produït aquest “boom” amb les sèries de televisió?
→ L.P: L’augment de la qualitat i del talent que, des de fa un temps, han experimentat les sèries televisives nord-americanes és un fet evident. Tampoc és cap secret la crisi mundial que pateix la indústria cinemato-gràfica. Jo crec que els dos fenòmens estan relacionats en molts aspectes.
R.S: L’aposta del cinema nord-americà sempre ha estat per entretenir el públic. Parlen d’històries gairebé infantils, sense més pretensió que la d’evadir, entretenir i divertir una estona l’espectador. Potser el cinema és un vestit massa gran y costós per a aquest tipus d’arguments, que troben a la televisió el suport perfecte. La televisió és el suport de l’entreteniment i és natural que sèries com Lost, 24, CSI..., que gairebé tenen una dimensió de projecte cinematogràfic, trobin el seu lloc en el medi televisiu.
L.P: Semblen cinema, però el seu lloc és la televisió.
La producció en sèrie, i mai millor dit, d’aquest tipus d’històries abarateix costos, rentabilitza inversions i és molt més lucrativa per a la gent que s’involucra en el projecte.
2. A vosaltres, us agradaria escriure el guió i dirigir una sèrie de televisió?
→ L.P: Jo no ho sé. Mai ho he fet. Però escriure el guió, dirigir, o ser el creador d’un projecte d’aquestes dimensions deu ser interessant.
3. Ara sí, ens centrem en la sèrie de televisió Lost (Perdidos).
Quantes temporades heu vist i com veu sentir a parlar de la sèrie i veu decidir començar a mirar-la?
→ L.P: He vist les quatre primeres temporades. La primera i la segona són increïbles, però a la tercera es comença a veure un descens. Aquest descens encara s’accentua més a la quarta temporada. Déu meu, que passarà a la cinquena! Vaig començar a mirar la sèrie degut a la curiositat que em van despertar els comentaris que apareixien als blogs d’Internet sobre televisió.
R.S: Jo també he vist les quatre primeres temporades. La quarta ja no em va agradar massa, ja que encara que els flashforwards eren interessants, van matar un dels atractius de la sèrie, que era saber si serien rescatats o no. Vaig començar a veure la cinquena temporada, de fet tant sols vaig veure’n cinc minuts, ja que no em va agradar i vaig decidir deixar de mirar la sèrie.
4. Al començar a veure la sèrie, què va ser el que us va cridar més l’atenció? Dit amb altres paraules, què us va fer “enganxar” a la sèrie?
→ L.P: Està rodada impecablement i té un guió que promet molt, aquests són ingredients més que suficients per enganxar-te.
5. Un dels factors essencials de la sèrie és la seva estructura narrativa amb l’ús constant dels flashbacks i dels flashforwards, que apareixen en gairebé tots els episodis i ens donen informació dels personatges.
Què opineu vosaltres, com a espectadors de la sèrie i com a directors i guionistes de cinema, sobre l’ús d’aquests recursos? Creieu que són un factor d’èxit de la sèrie?
→ L.P: Està clar que un dels factors d’èxit de la sèrie és aquesta manera tan cuidada de donar-te informació sobre els personatges.
R.S: A part de que és un bon mètode de narrar els fets passats dels personatges, marca la diferència de Lost amb altres sèries, ja que és una de les pioneres, per no dir la primera, que utilitza aquests recursos.
6. Aquests flashbacks dels diferents personatges apareixen de manera no cronològica i tant sols mostren moments puntuals de la vida dels personatges que tenen rellevància amb el present a l’illa. Opineu que aquest desordre pot ser un factor d’addicció a la sèrie, un factor que fa que els espectadors pensin, raonin i intentin unir tots els fets de la sèrie?
→ R.S: Amb Lost han aconseguit un nou espectador, un espectador que no es conforma sols a veure la sèrie a la televisió, sinó que busca informació complementària. Això ho han aconseguit plantejant molts misteris i resolent alguns d’aquests en diferents pàgines webs, generant noticies, etc. Un dels recursos que han utilitzat són els salts temporals, però n’hi ha molts més.
7. A la sèrie, quan ens tenen acostumats als flashbacks en cada episodi, de sobte apareix un flashforward. Quina sensació us va produir el primer flashforward? Què opineu d’aquest “efecte sorpresa” de la sèrie? Us esperàveu o intuíeu, al principi del capítol, que era un flashforward o no va ser fins al final que veu aconseguir entendre-ho?
→ R.S: Jo no esperava que fos un flashforward. Quan va aparèixer el primer com a final de la tercera temporada, va quedar clar que n’hi haurien més a la següent. A través d’ells vam saber que aconseguirien sortir de l’illa. Crec que resoldre una cosa així els va deixar un buit que van intentar omplir amb altres misteris, com el vaixell, els personatges de l’helicòpter, i finalment els salts temporals. A mi, em van perdre com a espectador amb tots aquests recursos. Encara que els flashforwards eren interessants, penso que van matar l’incògnita inicial, que era saber si aconseguirien sortir de l’illa o no.
L.P: La revelació del primer flashforward produeix sorpresa, que és la intenció dels directors. Jo no vaig intuir-ho, ni vaig veure-ho venir.
Es tracta d’un artifici molt ben construït i preparat des del principi de la sèrie.
8. En tots els capítols veiem un fragment de vida d’algun personatge; Quin grau d’importància creieu que té la varietat de personatges i la seva psicologia?
→ R.S: Les vides dels personatges estan explicades de forma excepcional, fins i tot millor que la vida a l’illa. Està clar que no només han creat bé els personatges, fent-los molt complexos, sinó que està totalment cuidat el que es decideix ensenyar d’ells i en quin grau s’ensenya. A Lost no és tan important la informació que et donen, sinó com es dosifica aquesta informació.
L.P: Aquest amplíssim ventall de personatges algunes vegades es qüestionat per als realistes, que pensen que és impossible que en un avió hi hagi un percentatge tan elevat de noies guapes, nois interessants o gent amb passats inquietants.
Jo no trobo que això sigui un defecte, sinó tot el contrari. Em sembla que han dissenyat una ficció sucosa i un mapa de personatges generós, capaç d’omplir d’arguments i sorpreses cinc temporades, i segurament una més.
9. Creieu que els personatges són prototips de persones amb les quals els espectadors es poden identificar?
→ R.S: S’acosten més al tipus de personatges que actuarien com a nosaltres ens agradaria actuar si ens trobéssim en la mateixa situació. Els personatges estan tractats amb humanitat, no d’una forma burlesca o tòpica, per aquest motiu tenen una quota de veritat que simpatitza amb l’espectador.
L.P: Hi ha personatges amb els quals t’identifiques i d’altres amb els que t’agradaria identificar-te. Els guionistes han jugat amb les dues coses, està clar que la seva aposta és la d’uns personatges interessants.
10. Quina teoria defensaríeu per argumentar que els personatges preferits siguin en Ben, en Locke, en Jack, en Sawyer i en Desmond?
→ R.S: Les seves contradiccions internes. Per exemple, el fet que el més aventurer anés amb cadira de rodes, o que l’estafador sigui el més noble. Això fa que els personatges siguin atractius i et vingui de gust saber més sobre les seves vides.
L.P: En Ben és un dolent intel•ligent, i no hi ha res millor que això.
En Locke és misteriós, no saps si t’agrada o no, i necessites seguir veient més coses d’ell per decidir-te.
En Jack és el protagonista, no és dels meus preferits però té valors, bones intencions i et cau bé perquè s’ha enamorat de la guapa a la que li agrada un “canalla”.
En Sawyer és el “canalla” del que s’enamora la guapa. Un dolent amb una part bona més gran que la perversa. Una víctima innocent de la vida.
En Desmond és un romàntic, que fa el que pot per no estar a la deriva, però hi està. (Per cert, encara que em caigui bé, no em va agradar que tingués aquella estranya malaltia que li permetia veure el futur durant uns segons.)
11. Com creieu que influeix Internet en el desenvolupament del fenomen de la sèrie? Penseu que les sèries mateixes intenten explotar aquest mitjà de comunicació perquè la recepció sigui més àmplia?
→ R.S: Sí, el que passa és que el consum a Internet no es computa econòmicament. Si tothom es baixés la sèrie d’Internet i ningú la mirés per la televisió, la sèrie no seria rentable i haurien de cancel•lar-la. És difícil que el públic d’Internet es traslladi a la televisió, així que és una arma de doble fil.
L.P: No soc seguidor dels fòrums d’Internet. Sé que existeixen, però no m’interessen. Qualsevol persona que segueixi la sèrie sap que pot ser molt dolorós que et revelin alguna cosa que encara no has vist.
12. Ara deixant aquest tema una mica, ens centrem en la vostra pel•lícula La Habitación de Fermat. Quan ens vam conèixer a Beumont de Lomagne, em veu comentar que hi ha un moment de la pel•lícula on apareix la sèrie de nombres típica de Lost.
Com va sorgir la idea d’introduir-los a la vostra pel•lícula i per què?
→ L.P: Havíem d’escollir el missatge d’error de la PDA espatllada, i enlloc de triar una sèrie de nombres qualsevol, vam decidir fer un homenatge a una sèrie que ens agrada i que té molt a veure amb la nostra pel•lícula.
R.S: En aquells moments érem molt fans de la sèrie i fer una picada d’ullet als famosos nombres era una cosa que ens venia de gust sobretot per connectar amb altres fans. Molts d’ells em comentaven que s’alegraven que una pel•lícula espanyola entrés en aquest joc.
13. Els nombres només apareixen un segon molt ràpidament i resulta molt difícil apreciar-ho a simple vista, sense posar pausa. Malgrat aquest fet, creieu o sabeu si els espectadors se n’adonen?
→ L.P: A Nova York, després de la presentació de la pel•lícula, vam fer un torn de preguntes i respostes. Allà bastants espectadors van aixecar la mà; el primer va preguntar el perquè dels nombres de Lost a la pel•lícula. Quan va formular la pregunta la resta dels espectadors van baixar la mà, ja que anaven a preguntar el mateix. Els espectadors s’adonen de l’homenatge.
R.S: Fèiem xerrades després de les varies projeccions de la pel•lícula, sempre hi havia algun espectador que ens preguntava si eren els nombres de Lost. Crec que és una cosa que el fan nota, però que passa desapercebuda per a la resta d’espectadors, que és com ha de ser. De fet, vam muntar una escena breu i inestable expressament, volíem que fos una cosa que tan sols veiessin els fans de la sèrie, i que no inquietés al que ho veiés sense conèixer Lost.
14. Per acabar, podeu comentar algun altre aspecte tècnic o argumental de la sèrie que considereu important o que us cridi l’atenció?
→ L.P: La sèrie ha captivat l’espectador gràcies a aquesta peculiar dosificació de la informació addictiva, creant la sensació de necessitat de saber què està passant. El problema és que no existeix una resposta a totes les preguntes, i el pitjor que podria passar és que la sèrie finalitzés amb una d’aquestes respostes “comodí”, o respostes que valen per tot, que solucionen però que no satisfan. Tan de bo no optin per una d’aquestes respostes.
R.S: El treball de càmera i la música de Michael Giacchino són brillants.

Entrevista a Rafael Gómez Alonso, Professor del món relacionat amb la cultura audiovisual a la Universitat Rey Juan Carlos de Madrid i autor de l’article “Aportaciones teóricas en los relatos televisivos: el caso de LOST”

1. Opines que la indústria de la televisió i de les sèries està començant a eclipsar la indústria cinematogràfica, sobretot a Estats Units?
→ La indústria de la televisió referida a la ficció sí que està eclipsant la del cinema espanyol. A Estats Units no ho sé, però m’inclino a pensar que sí.
2. Segons el teu punt de vista, quins factors penses que han pogut produir aquest “boom” de les sèries de televisió?
→ El “boom” de les sèries de ficció es deu a components de posada en escena i narració en la qual intervé una efectivitat molt important en la producció. S’aposta molt per realitzar treballs de gran qualitat perquè les sèries ja no estan pensades només per a consumir-se per televisió, sinó també per a la venda de “packs”.
3. Quantes temporades has vist i com vas conèixer la sèrie i vas decidir començar a veure-la?
→ He vist totes les temporades i m’interessa molt la ficció televisiva perquè és una de les línies de les meves investigacions.
4. Al començar a veure la sèrie, què va ser el que et va cridar més l’atenció?
→ El que més em va cridar l’atenció és principalment el suspens lligat a qüestions temporals (flashbacks/flashforwards), i particularment el fet que en els guions hi ha més que simples històries.
Crec que s’han utilitzat bases teòriques molt importants de Freud, Foucault, cites de diverses personalitats de la filosofia clàssica fins i tot sembla que en l’última temporada hi ha elusions a la Bíblia.
5. Qualsevol persona que no hagi vist mai la sèrie i li diguin que l’argument principal consisteix en ‘uns nàufrags en una illa deserta’ pot pensar que no és res d’innovador ni d’interessant.
Què opines que té la sèrie per crear aquesta addicció als espectadors i haver pogut causar aquest fenomen que s’ha desenvolupat a nivell mundial?
→ La sèrie és més que uns individus perduts en una illa per un accident aeri. Per a mi el tema és l’origen de les nostres vides, el pas de la vida a la mort, el saber si algú domina o té poders sobre nosaltres, que hi ha de veritat en allò que veiem. Crec que és una sèrie sobre filosofia metafísica que agafa com a recurs una posada en escena pròpia d’una gran producció de sèries d’aventures.
L’addicció està lligada a voler saber respostes que probablement són impossibles de contestar.
6. Un dels factors essencials de la sèrie és l’ús dels recursos narratius; els flashbacks i els flashforwards, que apareixen en gairebé tots els episodis i ens donen informació sobre els personatges.
En el teu article “Aportaciones teóricas en los relatos televisivos: el caso de Lost” defenses que l’ús d’aquests recursos és un factor d’èxit de la sèrie. Per què?
→ L’ús dels salts temporals i enllaçaments temporals ha estat un èxit en pel•lícules cinematogràfiques dels anys 90. És el cas de Tarantino (Pulp Ficcion, Reservoiri Dogs...), Iñaurritu (Babel, Amores Perros...), a Espanya Medem (Los amantes del Círculo Polar...)...A les sèries de ficció televisiva no havia estat tractat, que jo sàpiga, la narració temporal tret de la ciència ficció, però no per al suspens.
7. Aquests flashbacks dels diferents personatges apareixen de manera no cronològica i tan sols mostren moments puntuals de la vida dels personatges que tenen rellevància amb el present a l’illa. Opines que aquest desordre pot ser un factor d’addicció a la sèrie, un factor que fa que els espectadors pensin, raonin i intentin unir tots els fets de la sèrie?
→ El desordre temporal és simplement estil. El suspens és el propi argument, el fet de saber qui està darrere d’un determinat control. I aquí també hi ha qüestions polítiques que porten a la situació actual de la realitat. Saber d’on prové una determinada ordre, per què comença veritablement un conflicte. Té a veure amb la mediació. Els individus estem mediatitzats i no ens n’adonem. Tan sols sabem el que ens diuen els metges, però, això és tota la veritat? Ens amaguen coses?...
8. En tots els capítols veiem un fragment de vida d’algun personatge; Quin grau d’importància creus que té la varietat de personatges i la seva psicologia?
→ La varietat de personatges i del tractament psicològic és un factor molt important, ja que permet establir una connexió de familiaritat amb els personatges. És la peça que uneix les sèries amb les telenovel•les i amb les novel•les d’història de vides. A més a més, produeix un efecte antropològic que dota la sèrie de major versemblança respecte el que s’explica. L’espectador coneix la vida anterior i interior dels personatges, al contrari dels altres personatges que no la coneixen i poden sorpendre’s per com actuen.
9. Creus que els personatges són prototips de persones amb les quals els espectadors es poden identificar?
→ El fet d’explicar la vida passada dels personatges és molt important perquè permet crear en l’espectador una il•lusió de com una persona pot començar una vida nova, diferent o complementària a la que ha tingut. Coneixent les seves virtuts i defectes pot accentuar-los, corregir-los... És un joc en el qual un pot pensar en què passaria si tornés a néixer, què faria, què no faria...
Per tant existeix una identificació paral•lela.
10. Quines teories defensaries per argumentar que els personatges preferits siguin en Ben, en Locke, en Jack, en Sawyer i en Desmond?
→ Em sembla molt complicat establir quin és o quins són els protagonistes perquè cada capítol pot experimentar un gir i convertir alguna cosa secundària en principal. Depèn una mica de cada temporada. Crec que tots són molt importants. Per exemple, en Ben. en la primera temporada, no és un protagonista principal però a la cinquena potser és el principal.

11. Com creus que influeix Internet en el desenvolupament del fenomen de la sèrie? Penses que les sèries mateixes intenten explotar aquest mitjà de comunicació perquè la recepció sigui més àmplia?
→ Internet com a xarxa social pot oferir molts tipus d’informacions interessants, ridícules, desgavellades... Els rumors també són efectius per a aquests tipus de sèries amb els quals es generen arguments, tesis i històries paral•leles que generen tot tipus d’audiències, a vegades complementàries.


Transcripció de l’entrevista a Oscar Broc, crític de televisió, al programa Cabaret Elèctric de Catalunya Radio, en motiu de l’estrena de la cinquena temporada de Lost als Estats Units el 21 de gener del 2009

(...) Avui volem parlar de Lost, de Perdidos, amb l’Oscar Broc, perquè molts oients, com per exemple el Josep Diaz ens diu que té posat un comptador de compte enrere al seu blog per veure quants dies i hores falten per l’estrena de la cinquena temporada de Lost, i diu que només pot dir que ha estat un regal de Lost el que li ha caigut pel seu aniversari, que és genial...
O.B: Ostres! Quina sort!
...I també tenim al Daniel Fernández, que de fet és el nostre col•laborador de còmics, però vaja quan ha vist que parlàvem de Lost ha dit que està “enganxadíssim”, ell i la seva dona, que estan esperant aquesta nova temporada, que em sembla que és...?
O.B: El 21 de gener...!
...I que diu que molts fans subtitulen els episodis que surten als Estats Units perquè l’endemà es puguin veure aquí.
O.B: Senzillament el fenomen que, bé, jo porto bastant de temps, puc dir, veient sèries de televisió i el fenomen que ha passat amb Lost és una cosa inèdita, única de moment, ja que no ha tornat a passar i no havia passat mai, és ‘algo’ increïble. És un fenomen “pop” en tota regla, és a dir, Lost és una sèrie pionera, no només pel format, no només per la temàtica i com aquesta ha estat tractada... Sinó per totes les conseqüències que ha comportat aquesta sèrie en el sentit que ha estat la primera sèrie que la gent fora d’Estats Units (almenys jo parlo per l’experiència que tinc aquí a Catalunya) ha seguit en temps real.
Com es pot fer això? Tots sabem que les sèries arriben aquí a Espanya amb un retard de quatre o cinc mesos. La gent se l’ha baixat massivament d’Internet. Ha estat la primera sèrie, sense cap mena de dubte, que la gent s’ha baixat massivament d’Internet gràcies a dos o tres autèntics “friks”, addictes a la sèrie que es dediquen a subtitular el capítol...
... Dos o tres-cents! Perquè estem parlant d’un fenomen, com dius tu, “pop” de masses...
O.B: Sí, dos o tres-cents! Però estem parlant de gent que veu el capítol, i la mateixa nit que s’ha emès el capítol el subtitula perquè al dia següent ens el puguem baixar i el puguem veure amb UN dia només de retard respecte l’emissió americana.
Jo crec que ara mateix...
No seràs tu un d’aquests? Perquè el teu nivell d’anglès és molt bo... No seràs un dels que subtitula?
O.B: No, jo no subtitulo, jo baixo. Soc un “criminal”. Vull dir jo baixo i baixo com un “possés”. Com molta gent el dia 21...M’agradaria comprovar, si es pogués mesurar això, el dia 21 si es pogués mesurar la quantitat de gent que es baixa la descàrrega del primer capítol de la cinquena temporada. La més esperada.
...El que passa és que moltes vegades s’agafen de diferents servidors però vaja...
O.B: Jo crec que serà un col•lapse. Perquè a més a més recordem que la quarta temporada ens va deixar a tots, jo crec que amb la boca oberta de bat a bat! És a dir, a mi se’m va caure la mandíbula inferior al terra! Ha estat una de les millors temporades, sinó és la millor, de Lost i un dels moments televisius, jo crec, més grans i insuperables del 2008.
(Tràiler de Lost) “Somos los supervivientes del vuelo 815. Antes del accidente éramos doctores, millonarios, estafadores, soldados, artistas, convictos, estrellas de rock... Aquí en esta isla tenemos la oportunidad de empezar de nuevo. Podemos ser lo que queramos, ser quiénes queramos ser. Pero quién, quién, ¿quién seré realmente?”
Vaja recordem que Lost, potser una de les grandeses que té, a part de jugar molt amb els flashbacks al principi de temporada, i després amb els flashforwards en les noves temporades, que això era molt interessant...
O.B: ...Em fascina!
...perquè hi havia com una convivència de dos temps, el temps concret de la vida d’aquells personatges i el temps aquest en una illa, que no se sap el que... Tu dius que és una sèrie de ciència ficció que ha agradat a la gent que no li agradava la ciència ficció, o que no estaven acostumats a aquest estil.
O.B: Evidentment. Jo només conec un precedent semblant, que és el d’Expediente X. Sèries de ciència ficció que han transcendit els límits dels fans de la ciència ficció, dels que van a les convencions... El típic fan de ciència ficció que veia sèries de ciència ficció tots sabem quin és. Era com un cercle bastant tancat. Les sèries de ciència ficció fins a l’aparició d’Expediente X i Lost eren bastant “cutres” en el sentit dels efectes especials, anaven dirigides a un públic molt concret... El que ha fet Lost ha estat agafar la ciència ficció i donar-li un “bany adult”; és a dir, fer-la una sèrie amb profunditat, que no només es centra en els efectes especials, no només es centra en si han baixat un alienígenes o en si aquesta persona viatja en el temps..., sinó que també es centra en la psicologia dels personatges, i que juga molt bé amb aquesta barreja de gènere.
És que de fet, de vegades hi ha com un misteri, que és el que Hitchcock diria, allò que fa que l’acció corri, que els personatges és posin en moviment... Però realment, saber perquè han anat a aquesta illa, com hi han arribat, qui són, si sortiran o no, quins són els misteris... Això és el de menys. El que ens interessa és com aquests personatges s’han de posar en moviment i els passen coses per dins arran de la situació en la que es troben. I a més a més és molt important conèixer la personalitat; volem saber qui són, volem saber d’on venien...
O.B: Mira, fins ara les sèries de ciència ficció, jo crec que tenien una debilitat, la poca profunditat dels personatges. La gent es fixava més en la historia, en el què passava, en els efectes especials i en altres coses, i els personatges potser quedaven una mica desdibuixats, eren com petites caricatures.
A Lost el que importa és el personatge, i la ciència ficció és un mitjà per explorar l’interior d’aquest personatge, per explorar les raons per les quals està on està i les raons que l’han portat on està i també per saber quin futur tindrà aquest personatge. En aquest sentit no només estem parlant d’una utilització intel•ligentíssima del flashback durant les primeres tres temporades, sinó que a la quarta, el que fa aquesta sèrie, una sèrie recordem a cadena generalista amb milions d’audiència comercial, és experimentar; oferir-nos flashforwards que és veure el futur dels personatges, saber el que ja ha passat, saber que alguns d’ells s’han lliurat de l’illa, que era com un dels grans misteris al principi de la sèrie. Ja sabem que alguns se n’han lliurat, i tot i així saber el futur d’aquests personatges, aquests flashforwards funcionen encara molt millor que els flashbacks i aporten encara més interrogants, enigmes i misteris. És una de les grandeses de Lost. És a dir, una sèrie que és mou en cercles comercials igual que 24, però que ha aportat un format innovador, un format que segurament donarà peu en un futur a sèries molt semblants, si no l’ha donat ja.
Hi ha una cosa que m’ha sorprès moltíssim. Recordem que l’any 2007, al mes de Novembre, va haver-hi una llarguíssima vaga de guionistes als Estats Units, que va afectar a la creació dels guions, és a dir, moltes vegades ens han parlat de sèries que van fluixejar en alguns episodis o temporades per culpa d’aquesta vaga. En el cas de Lost es van haver de fer episodis més curts...
O.B: Es va haver d’escurçar la temporada. És a dir, fins a la quarta temporada, les tres primeres havien estat temporades de més de vint episodis. La gent havia estat una mica crítica amb la segona i tercera, perquè donaven voltes sobre el mateix, els enigmes s’anaven reproduint sense obtenir resposta, la sèrie no anava al gra. El que va passar amb la vaga de guionistes va ser que van haver d’escurçar la sèrie, condensar els arguments i anar directament al gra. I això que per moltes sèries ha estat un problema com per exemple Herois, per Lost ha estat realment una benedicció, en el sentit que la quarta temporada, amb els tretze o catorze episodis, van ser més que suficient perquè tots gaudíssim de la millor temporada de Lost. Possiblement d’una de les millors sèries del 2008, tot i que fos la seva quarta temporada, i un últim episodi que a mi em va fascinar! Tots els que l’hem vist, segurament, encara ens estem mossegant les ungles i com és diu vulgarment “flipant”.
(...)


Entrevista a Rafa García, un dels creadors i responsables del bar Bharma a Barcelona

1. Primer de tot, com va sorgir la idea de crear un bar temàtic sobre la sèrie de televisió Lost?
→ Mirant la primera temporada de Lost, em va encantar tant que vaig pensar en tematitzar el meu local d’aquesta manera, ja que portava un temps intentant trobar alguna cosa original.
2. Per quins motius escollies la decoració que posaves al teu bar?
→ Escollia una decoració específica segons la importància dels motius a la sèrie.
3. Quin dia exactament veu obrir el bar, i com et vas sentir aquell dia?
→ La data escollida va ser un 11 de juny del 2007. La sensació va ser d’alegria però també de cansament (les reformes van durar gairebé sis mesos) i els últims dies van ser molt llargs. Sincerament jo no les tenia totes, i no m’ajudava escoltar al meu entorn que la idea no era bona.
4. Com veu dissenyar i produir totes les decoracions inspirades en la sèrie?
→ A l’obrir el Bharma se’m va acabar el pressupost, així que tot el que tenia a la ment havia d’esperar...i això em va donar temps per triar bé, moltes nits en blanc imaginant i amb la cinta mètrica a la mà. Un cop ho tenia clar ho portava a produir a partir d’uns amics que es dediquen al “attrezzo” a la TV.
5. Les vostres cerveses tenen un disseny únic, ja que porten l’etiqueta del vostre bar. Va ser complicat aconseguir-ho?
→ El tema de la cervesa va ser complicat, ja que no és fàcil trobar algú que et cedeixi la seva imatge corporativa. Un cop solucionat això, només faltava fer el disseny de l’etiqueta i portar-ho a l’impremta, això ja va ser tan sols qüestió de temps. Però després de tot el temps invertit, els resultats són molt satisfactoris.
6. Teniu alguna ajuda econòmica per pagar tots els costos de l’etiquetatge de cerveses, etc?
→ Doncs no, tot va a càrrec dels ingressos del Bharma.
7. Bharma és l’únic bar en tot el món inspirat en la sèrie Lost. T’han arribat veus que algú volgués “copiar-se” la idea en algun altre país?
→ A Espanya sí, m’han arribat alguns correus electrònics. Fins i tot m’han comentat de fer una perruqueria ambientada en Lost...!
8. Quan a Estats Units emeten la sèrie, vosaltres també ho feu al vostre bar. Venen molts seguidors a veure-ho?
→ Sí, són molts els seguidors que s’acosten al Bharma, la manera de viure-ho aquí és molt especial. Normalment fem dos sessions per dia, però ni d’aquesta manera hi pot assistir tothom, l’espai se’ns queda petit.
9. Apart de les emissions dels capítols de Lost, feu moltes altres activitats al bar. Quines?
→ El Bharma és un punt de trobada pels Losties (fans de Lost), encara que per a mi no és només això, i per aquest motiu intento que tothom pugui participar-hi, realitzant activitats molt variades: maratons de sèries, projeccions de curts, festes de “zombies”, de còmics, de trivials, de 80Hits, de Hit Battle, de disfresses, passem pel•lícules...
10. Feu “maratons” de Lost. Podries explicar en que consisteixen exactament i cada quan les feu?
→ Una marató consisteix en veure una temporada sencera. Són moltíssimes hores. També existeixen unes regles, encara que no som la Gestapo. Acostumem a fer-ne una cada dos mesos.
11. Han vingut creadors o actors de Lost a veure el vostre bar? Si han vingut, què és el que us van comentar sobre el vostre bar?
→ No, per desgràcia no. Vam convidar al Jorge García (Hurley), i ens va respondre afirmativament, però que la seva agenda estava molt plena i que no sabria dir-me quan podria passar. Amb en Matthew Fox (Jack) no em vaig atrevir (estava molt nerviós quan el vaig veure). Però els vaig preguntar si havien sentit a parlar del bar Bharma i van respondre que sí, gairebé tothom que participa a la sèrie n’havia sentit a parlar.
12. Qui sí que ve a veure el vostre bar és gent de tot el món. Com us sentiu quan gent d’altres països ve a veure el bar?
→ Em sento realment bé. El reconeixement a la meva feina és la millor recompensa. El meu anglès és bàsic, però el It’s so beautiful! ho acostumo a entendre i apreciar.
13. Personalment quin creus que és l’èxit de la sèrie que ha aconseguit desenvolupar aquest gran fenomen a escala mundial?
→ La intriga i un repartiment molt ampli, són dos coses bàsiques. És fàcil tenir un personatge preferit i justament el contrari.
14. Creus que Internet és un mitjà de comunicació important pel fenomen de la sèrie? I és important també per al vostre bar?
→ Sens dubte sí. La generació 2.0 ha estat determinant. No tenir, avui en dia, una imatge a la xarxa, pot ser contraproduent.
15. Què en penses dels flashbacks i dels flashforwards de la sèrie?
→ Són genials! Trenquen amb la linealitat de la història, encara que això pot fer que molta gent perdi la història amb relativa facilitat.
16. Podries recordar com va reaccionar la gent que hi havia al teu bar mirant el capítol del primer flashforward de la sèrie (final tercera temporada)?
→ Hi van haver tot tipus de reacciones; crits, aplaudiments, fins i tot llàgrimes... Els fans que venen a veure els capítols al bar viuen la sèrie d’una manera realment emocionant.
17. Amb què et quedaries de tot el que passa o ha passat al teu bar?
→ Em quedo amb la mirada de la gent a l’entrar al local. No té preu. Crec que tot és positiu al Bharma.