“La originalidad de Perdidos estaba (...) en una elaborada estructura narrativa en la que cada capítulo se articulaba en torno a los recuerdos de un personaje concreto acerca de su vida pasada o las circunstancias que lo llevaron a coger el vuelo desde Sydney a Los Ángeles. La historia se centra en la lenta forma en la que comienzan a crear vínculos y el contraste entre su identidad pasada, la que se muestra en los flashbacks, y la que desarrollan en la isla. Fragmento a fragmento, el espectador debe ir reconstruyendo esas dos identidades, en algunas ocasiones descubriendo los acontecimientos desde dos puntos de vista diferentes con más de diez capítulos de distancia. Por ello no resulta exagerado considerar a Perdidos un programa existencialista en el que el camino importa mucho más que el destino final, en este caso el misterio sobre las ocurrencias sobrenaturales en la isla y la razón por la que el avión se estrelló ahí.”
Cada capítol de la sèrie, exceptuant els capítols de recopilació o “The other 48 days” sobre la història dels supervivents de la cua del avió que apareixen a la segona temporada, segueix, més o menys, la següent estructura narrativa:
Generalment hi ha tres línies argumentals:
● Dos al voltant d’un personatge central (diferent a cada episodi, a escollir entre una quinzena) que avancen paral•lelament i que es comparen: una és el flashback o el flashforward i l’altra succeeix a l’illa.
● Una tercera que es desenvolupa també a l’illa on intervenen altres personatges.
Derrick Dyess, un fan comenta: “I think the show is taking humanity, placing it in a box and viewing it under a microscope. Every episode shows a segment of a character's life through a flashback, and through that we see motivations, fears, strengths, weaknesses, loves and losses that are part of a character's makeup. Often you can even see where some characters have crossed paths with the others without even knowing.”
Lost segueix una estructura narrativa poc típica, ja que els flashbacks, en les tres primeres temporades, no s’utilitzen com a simple recurs explicatiu per donar a l’espectador la informació que no s’ha pogut explicar a mesura que avança la narració. Sinó que els flashbacks porten el pes de gairebé el 50% del capítol, i no només serveix per mostrar un tros desordenat de la vida del personatge, sinó que funciona com a punt de comparació amb la historia del personatge a l’illa. De manera que amb aquests flashbacks l’espectador coneix el perquè de l’estat d’ànim dels personatges o perquè actua d’una manera determinada.
“Cada personaje ofrece un secreto en sí mismo, una psicología específica que el espectador conoce aparentemente por su puesta en escena pero que tiende a enriquecerse y a contradecirse a medida que se comienzan a conocer, a través de diversos flash-back, cuestiones relacionadas con el pasado.
El recuerdo es lo que queda de la identidad pasada. Recuerdos que aparecen a modo de flashbacks o fragmentaciones combinadas a través de asociaciones de ideas. A veces se establecen proyecciones simbólicas (fantasmas que angustian el pasado).
El flash-back sirve para desvelar parte del misterio de la identidad de los personajes. Misterio que se ofrece en pequeñas dosis y que obedece a un motivo que conecta con una acción del presente, afectado por una disposición psicológica: el miedo, la rabia, la angustia o indisposición hacia algo están estrechamente relacionados con algo que ocurrió en el pasado.
El protagonista utiliza el pasado como una terapia psicoanalítica para vencer una determinada obsesión o pesadilla al sacarla de su interior y ser consciente de que existe, la manifieste o no.”
El flashback, doncs, apareix com un recurs per aconseguir una construcció més profunda del personatge, ja que amb la revisió del seu passat, permet a l’espectador entendre a poc a poc les raons del seu comportament. A més d’això es necessita la participació de l’espectador per unir les peces del passat i del present i saber quin flashback passa abans que un altre que potser ha estat mostrat en episodis anteriors. D’aquesta manera l’espectador té una clara avantatge, ja que té més informació sobre els personatges que els altres personatges de l’illa i pot llegir entre línies les seves actuacions.
Rodrigo Sopeña: “Les vides dels personatges estan explicades de forma excepcional, fins i tot millor que la vida a l’illa. Està clar que no només han creat bé els personatges, fent-los molt complexos, sinó que està totalment cuidat el que es decideix ensenyar d’ells i en quin grau s’ensenya. A Lost no és tan important la informació que et donen, sinó com es dosifica aquesta informació.”
L’últim capítol de la tercera temporada va significar el canvi en l’estructura narrativa de Lost. Encara que l’esquema estructural dels capítols era el mateix, els guionistes van plantejar un “efecte sorpresa” i van passar del flashback al flashforward, o el que és el mateix, van passar de mostrar el passat dels personatges a mostrar el futur d’aquests.
Luis Piedrahita: “La revelació del primer flashforward produeix sorpresa, que és la intenció dels directors. Jo no vaig intuir-ho ni vaig veure-ho venir. Es tracta d’un artifici molt ben construït i preparat des del principi de la sèrie.”
La utilització del flashback i el flashforward com a recursos narratius no és invent de la sèrie Lost. En cinema es pot trobar sovint en diferents pel•lícules però, en canvi, en les sèries, no havia estat tant utilitzat, i en tot cas mai havia comportat el 50% del pes de la línia argumental.
Rafael Gómez Alonso: “L’ús dels salts temporals i enllaçaments temporals ha estat un èxit en pel•lícules cinematogràfiques dels anys 90. És el cas de Tarantino (Pulp Ficcion, Reservoir Dogs...) Iñaurritu (Babel, Amores Perros...), a Espanya, Medem (Los amantes del círculo polar...)...A les sèries de ficció televisiva no havia estat tractat, que jo sàpiga, la narració temporal tret de la ciència ficció, però no per al suspens.”
L’ús d’aquests recursos narratius ha fascinat molts seguidors i crítics de la sèrie. Com hem pogut veure, se n’ha parlat i se n’han analitzat els seus objectius i la seva execució en llibres, en tesis, en articles, i en diferents mitjans de comunicació.
Oscar Broc: “A Lost el que importa és el personatge i la ciència ficció és un mitjà per explorar l’interior d’aquest personatge, per explorar les raons per les quals està on està i les raons que l’han portat on està i també per saber quin futur tindrà aquest personatge. En aquest sentit no només estem parlant d’una utilització intel•ligentíssima del flashback durant les primeres tres temporades, sinó que a la quarta, el que fa aquesta sèrie, una sèrie recordem a cadena generalista amb milions d’audiència comercial, és experimentar; oferir-nos flashforwards, que és veure el futur dels personatges, saber ja el què ha passat, saber que alguns d’ells s’han lliurat de l’illa, que era com un dels grans misteris al principi de la sèrie. Ja sabem que alguns se n’han lliurat, i tot i així saber el futur d’aquests personatges, aquests flashforwards funcionen encara molt millor que els flashbacks i aporten encara més interrogants, enigmes i misteris. És una de les grandeses de Lost. És a dir, una sèrie que és mou en cercles comercials igual que 24, però que ha aportat un format innovador, un format que segurament donarà peu en un futur a sèries molt semblants si no l’ha donat ja”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada